Les conseqüències inesperades de la mort del pare
Marc Parera debuta amb 'La nit més clara', una novel·la sobre el dol d'un jove
BarcelonaSi el relat d'algú que ha patit una desgràcia és més contingut, l'ajudarà a sobreposar-se que si és excessiu? El llenguatge, pot ser una font de guariment? Ho pot ser callar? Després de perdre el pare, el protagonista de la primera novel·la del traductor i escriptor barceloní Marc Parera (Barcelona, 1979), La nit més clara (La Magrana), es planteja què passaria si reduís el llenguatge "al mínim necessari": "Minvaria la pena a través del silenci?". "I si deixés de pensar en ell i col·loqués el dolor sota mantells de formigó i terra? Quin seria l'edifici resultant?", es demana també el personatge. Aquest afany minimalista es reflecteix en l'estructura de la novel·la, que està formada per una successió de fragments més o menys breus. Alguns d'ells són com un microconte dins la novel·la, d'altres tenen un aire poètic i uns altres són aforístics. Tots ells són com una càpsula que s'obre a mesura que es llegeix. El dol per la mort del pare, que era un home poc afectuós, és el punt de partida, però més endavant la vida del Damià, que a l'inici de la novel·la viu amb l'àvia, emprendrà camins inesperats.
"Volia que els fragments fossin molt concisos", afirma Marc Parera, llicenciat en filologia catalana i periodisme i actualment és professor de llengua per a adults. "Quan llegia els fragments em plantejava què sobrava –explica–. L'editora, Helena Guilera, em va dir que acostumen a demanar als autors que eliminin parts de les novel·les. A mi, en canvi, em va demanar que aprofundís en alguns dels fragments". De com és el Damià, Parera n'explica pocs detalls, però això no li sembla cap obstacle. "És un personatge que està desdibuixat en molts aspectes: el nom no apareix a l'inici, i l'aparença física no està descrita. Però al final en certa manera tots l'acabem coneixent, sabem quin tipus de persona és, cap on va i què sent", diu l'autor, que tampoc vol adscriure a cap gènere en concret una novel·la que aborda temes com l'envelliment, les cures, la immigració, l'explotació sexual, la violència i les relacions amoroses. Sigui quin sigui el gènere, Parera és capaç de tocar temes transcendentals i, al mateix temps, fixar-se en detalls mínims com la cua torta d'un gat.
L'afany per evadir-se d'una realitat dolorosa
La decisió més sorprenent del protagonista de La nit més clara és que, després de la mort del pare, i abans de matricular-se a la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, comença a fer de xapero. "La prostitució és un món antagònic al dolor del personatge, i volia fer aquesta barreja, que pot semblar xocant. El personatge fa aquesta tria com una distracció del patiment, una oportunitat que agafa i que el porta a un entorn del qual, d'entrada, no pot sortir. Els temes van anar apareixent durant el procés creatiu. El de l'amor no el tenia pensat, però em va servir per aportar llum al llibre", diu l'autor. "Totes les eleccions que fem, tot i que ens pensem que són a favor nostre, potser no ho són", adverteix.
Per damunt de La nit més clara hi plana el llegat d'Ágota Kristóf, una de les autores que apareix als agraïments de la novel·la juntament amb altres com Vivian Gornick i Rebecca Solnit. Quan Parera va lliurar la traducció d'uns contes de Kristóf que estan pendents de publicació, també va donar-li a l'editora els originals de tres novel·les, la més primerenca de les quals és La nit més clara. La va acabar fa uns quinze anys, la va anar revisant al llarg dels anys, i ho ha tornat a fer abans de la publicació. "Ágota Kristóf no té unes grans figures descriptives, uns grans adjectius. És concisa i pot ser crua, i el que he intentat és ser concís i introduir algun element poètic que suavitzés la duresa de la història", apunta Parera.
Així mateix, La nit més clara es pot veure com una baula, força singular, d'una tradició de narrativa catalana gai en català. "No en soc conscient, he tractat el tema amb naturalitat perquè jo ho visc d'una manera natural. Com que la novel·la està escrita en primera persona, al començament vaig pensar que potser m'atribuirien coses del personatge. El Damià té moltes coses de la meva mirada, en detalls que es fixa, però en la resta no", conclou Parera.