Per fi un llibre que fa somriure (gràcies)

BarcelonaSi els veus junts ja et pots imaginar com devien ser els seus vermuts de cap de setmana. Jordi Puntí, Miqui Otero i Irene Pujadas compartien una secció de radiocontes a El suplement de Catalunya Ràdio. L’origen de la idea, que és d’en Puntí, té excusa literària: es veu que Paul Auster va demanar als oients de la Ràdio Nacional Pública nord-americana que enviessin les seves històries i ell, amb el mínim retoc, en feia un relat i el llegia en antena. La versió catalana de l’experiment es titulava Sembla mentida i es tractava que els oients enviessin a la ràdio pública catalana anècdotes per WhatsApp d’un minut de durada, que els escriptors n’agafarien l’essència i, com si fossin una màquina de fer literatura, els convertirien en relats.

Aquella secció, que va tenir una vida efímera, ara l’ha perpetuat Quaderns Crema en el llibre de relats Sembla mentida. Els tres autors han fet el salt a les seves respectives editorials —Miqui Otero fins i tot debuta en el conte i en català— per publicar a la casa que més ha venerat la tradició del conte amb humor en català —només cal citar Monzó i Sergi Pàmies, que és qui en fa el pròleg—. El resultat és un divertiment que té l’atractiu de la bona literatura i la gràcia de les miserietes humanes: la batalla de tàpers post sopar de Nadal, un home que inscriu a una cursa el seu millor amic (un gos), una relació olfactiva a distància, un ennuegament amb un anell de compromís... "Tota experiència és literaturitzable", afirma Otero. "Sempre hi ha txitxa", rebla Pujadas.

La matèria primera dels contes són els malentesos, la diferència entre la manera com un pensa que ha passat una cosa i com la veuen els altres, la neurosi o l’atzar, "que a la ficció ens endreça el relat mentre que a la vida et destrossa", diu Otero. El resultat són unes píndoles que han superat la prova de la narració oral i que posen de bon humor. "El llibre és un mosaic d’obsessions actuals passades pel sedàs de la nostra mirada", descriu l'autor d'Orquesta. Amb la gràcia que "veus clarament des de quina alçada ens mirem la vida", afegeix Puntí sobre les tres diferents generacions dels autors: als contes de Pujadas hi ha "gent de 30 anys en ple ritual de pas o que busca el seu punt fort", als d’Otero hi ha molts "tios de mitjana edat liant-la" i en els de Puntí "pots veure aquests tipus en el futur: estan divorciats", bromegen.

"Els contes són com patates fregides o llaminadures —diu Puntí—. Es comencen i s’acaben de pressa, però hi ha un fons amb una voluntat literària i estilística. I, per acumulació, descriuen una època i un món". "Kafka deia que el conte és el gènere ideal per a un animal, perquè sempre trobarà com sortir-se’n. Una novel·la potser canvia la teva manera de mirar el món, mentre que els contes se’t queden mirant per veure quina reacció tens, què t’ha passat de semblant", afirma Otero. Tots tres asseguren que aquests contes no són exercicis d'estil, sinó que formen part del seu corpus literari.

El grup de WhatsApp que comparteixen es diu Mentiders compulsius. Miqui Otero veu aquestes històries com "una invitació a l’eufòria de la narració". S’imagina "que aquests relats s’expliquen als sopars d’amics i fan que cadascú expliqui les seves anècdotes". Així que al final els demano el seu Sembla mentida per imaginar-nos en un vermut. Jordi Puntí va fer el Camí de Sant Jaume aconseguint sempre els millors llocs als albergs, perquè anava fent autoestop. Miqui Otero una vegada va volar a Sevilla quan l'avió havia d'aterrar a Santiago (una petita confusió del pilot: SVQ en comptes de SCQ). Irene Pujadas també confessa el seu sembla mentida però la vergonya la supera i ho deixarem dient que va d'animalets.