Gonzalo Torné: “Per cada Kevin Spacey tenim 15 Plácidos cantant tan amples”

BarcelonaSi escrivim "cultura de la cancel·lació" a Google hi apareixen més de 333.000 entrades. Fa prop de cinc anys que aquest concepte volta per les xarxes socials i per internet, sovint associat a artistes i creadors que, suposadament, han patit la reacció d'usuaris en contra d'ells o de les seves obres i els han cancel·lat. Ara bé, què vol dir exactament cancel·lació? Quantes persones s'han vist privades de feina i de suport econòmic la resta de la seva vida després d'haver estat cancel·lades? A l'assaig La cancelación y sus enemigos (Anagrama), Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) desxifra les claus d'aquesta expressió que s'utilitza per convertir les persones cancel·lades en víctimes de l'escrutini del públic. L'escriptor és taxatiu: "Trobem pocs exemples de «privació de mitjans de treball», quasi tots localitzats als Estats Units i bastant coneguts". Torné cita com a exemple real James Gunn, que va ser acomiadat per Disney arran d'uns tuits en què feia broma de la pedofília i que poc després va ser readmès. També menciona l'humorista Kevin Hart, a qui van apartar de la gala dels Oscars per uns tuits homòfobs però que ha seguit treballant, i la youtuber Laura Lee, que va perdre alguns contractes arran d'uns comentaris racistes.

Les veus més contràries a l'expressió cultura de la cancel·lació defensen directament que no existeix. Torné ho matisa: "Existeix, però com a cortina de fum ideològica, a la qual recorren persones poderoses com l'expresident dels Estats Units o alguns músics, periodistes, cineastes o còmics que gaudeixen del privilegi d'expressar-se en públic de manera ben remunerada per fer callar la crítica, absolutament legítima, que els arriba des de les xarxes socials", diu l'escriptor. El terme es fa servir sovint com a sinònim de censura, acompanyat de la idea que cada vegada n'hi ha més i que en èpoques passades els creadors tenien més llibertat.

L'època amb més llibertats

"És evident que mai hem tingut menys censura i més llibertat d'expressió. Shakespeare no s'enfrontaria avui a les amputacions de Voltaire i els il·lustrats, Madame Bovary i Baudelaire no s'haurien assegut al banc dels acusats, Joyce no hauria hagut d'esperar anys per trobar un editor que no considerés el seu gran llibre obscè... No hi ha pràcticament restriccions en la representació de la sexualitat i la violència, com sap qualsevol que tingui un televisor", explica Torné. Per desmentir-ho també utilitza l'argument que només es pot exercir censura amb la connivència de l'estat. "L'Església no té capacitat de censurar. I l'estat limita la censura amb accions que protegeixen les minories, com la defensa de l'honor i els delictes d'odi, i lleis vergonyoses com les injúries a la Corona o la llei mordassa. Negar això és pur terraplanisme", diu.

L'assaig parla de l'emancipació de les audiències per definir la capacitat del públic d'expressar en massa què li agrada i què no a les xarxes socials. Aquest fenomen ha entrat en contacte amb l'acadèmia, i alguns professors i estudiants universitaris dels Estats Units han demanat retirar dels currículums obres clàssiques que formen part del cànon però que presenten les minories des de la discriminació. "El cànon és un camp en disputa, on els criteris morals, polítics i estètics es barregen, està contínuament autocancel·lant-se. Caldria veure quins criteris són i quin abast tenen per discutir-los. Per descomptat no sembla que la posició d'Austen, Woolf o Rodoreda estigui en perill", assenyala l'escriptor. També alerta dels perills de la cancel·lació positiva: que prevalguin obres mediocres amb representacions de minories no discriminatòries per sobre d'altres de més qualitat. "No és tant una amenaça com una distorsió, pot desplaçar l'escrutini crític (que sempre és posterior a la lectura) a un simple assenyalar si compleix amb una certa diversitat en la representació, una cosa que es pot apreciar sense necessitat de llegir l'obra", diu Torné.

Artistes acusats d'abusos i agressions

Què passa quan la suposada cancel·lació d'artistes ve pels seus comportaments i no pels continguts de les seves obres? Per posar dos exemples: Woody Allen va ser molt criticat després que la seva filla Dylan Farrow l'acusés d'abusar sexualment d'ella quan era petita, fins i tot Amazon i la seva editorial li van rescindir els contractes signats, però el cineasta ha continuat fent pel·lícules i ha publicat les seves memòries. Kevin Spacey va veure com algunes productores de Hollywood li giraven l'esquena després que més de 30 testimonis l'acusessin d'abusos sexuals. L'actor ha reaparegut a les pantalles i encara està pendent de judici. "El cas d'Allen és una acusació una mica histèrica. Ha continuat rodant i al cap de deu minuts tenia una altra editorial. Em sembla més greu que deixin de contractar un autor perquè envelleix o s'engreixa", diu Torné.

El cas de Kevin Spacey el veu diferent. "Sembla que l'han apartat professionalment abans d'haver estat condemnat. En principi ho trobo malament, encara que hi ha qui et dirà que alguns abusos han prescrit i que era gairebé impossible denunciar-los (i que, a més, van succeir en l'entorn laboral, mitjançant abusos de poder). Per cada Kevin Spacey tenim 15 Plácidos cantant tan amples. Potser quan sigui més habitual denunciar i condemnar aquests tipus d'abusos serà més senzill separar-los de la tasca professional", assenyala l'escriptor. I aquí és on entra la gran pregunta: ¿podem separar l'obra de l'artista? Torné ho deixa a parer de cadascú: "El factor decisiu és el temps. Amb els nostres contemporanis costa separar-ho, perquè els coneixem i sabem qui són i el que fan i diuen. Si es descobrís que Cervantes era caníbal, el llegiria igualment. Però amb algú de la meva època que em cau malament o que considero un cretí o un delinqüent, trobo natural que em pesi i ni obri els seus llibres".