Literatura

Julià de Jòdar: "Havíem perdut la guerra, però vam guanyar la llengua"

Escriptor

BarcelonaFa quatre dècades que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) es va inventar Gabriel Caballero, un personatge que no ha deixat d'acompanyar-lo des de llavors. La creació més coneguda de l'escriptor va créixer al barri del Gorg durant la postguerra, igual que ell, i també com Julià de Jòdar es va dedicar durant uns anys a la indústria com a enginyer químic, abans de llicenciar-se en història i formar part de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. El món del teatre, de la política clandestina i de la literatura de finals dels 60 i principis dels 70 recorre La casa tapiada (Comanegra, 2024), la nova novel·la de l'autor, que reprèn la vida de Caballero el 1962, just on acabava El metall impur (Proa, 2006), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi. En aquesta ocasió, Julià de Jòdar explica les vicissituds del camaleònic personatge a partir d'un biògraf que l'ha conegut de prop i d'una trentena de veus que confegeixen un retrat viu i revelador de Catalunya durant els últims quinze anys de franquisme i en l'avantsala de la Transició.

¿Comparteixes amb Gabriel Caballero l'habilitat per ficar el nas on no toca i plantar cara al poder?

— Compartim la pulsió antiautoritària. Com a ell, m'ha costat molt acceptar lideratges i mestratges. La meva generació ha estat plena de gent que estudiava i treballava i tenia aspiracions socials. Com que veníem de classes modestes, en un determinat moment volíem un reconeixement social i econòmic. Jo també m'he anat movent d'un lloc a un altre des que vaig deixar la química industrial. Tenia una inquietud, una mena de tàvec dins meu que no em deixava tranquil. No he acabat d'estar mai bé enlloc. No em veuràs en orles ni en diplomes amb gent. Tampoc en sopars de vells amics. Soc un senyor d'un solitari absolut.

¿Potser per això et vas inventar algú com en Gabriel que t'acompanyés tota la vida?

— Potser sí.

Cargando
No hay anuncios

En Gabriel creix en la primera postguerra, com tu. Hi ha un passatge del llibre en què escrius: "Al final, els vells marrecs del carrer de Cervantes s’havien passat a la llengua de Pompeu Fabra i Llucieta Canyà". Això passava a principis dels 60.

— Havíem perdut la guerra, però vam guanyar la llengua. Em vaig criar entre la classe obrera de Badalona. Els meus pares hi havien arribat de petits, des d'Almeria i Cartagena, respectivament, però tots dos parlaven un català fantàstic. S'havien catalanitzat durant els anys de la República. I després de la guerra, a les botigues, les tavernes i les fàbriques la llengua que es feia servir era el català. Mentre escrivia El trànsit de les fades anava sovint als Encants i un dia hi vaig trobar els apunts de l'Escola d'Enginyers Tèxtils de Terrassa. Eren en castellà, evidentment, perquè venien de l'època franquista. Quan els llegies veies que rere els noms de les eines, de les màquines i els instruments, entre parèntesis, hi havia escrit el nom en català. Això vol dir que la llengua d'ús era el català, i no la castellana.

Ara ja no seria així. Has viscut els dos moviments: el d'haver après el català durant el franquisme i el de la suplantació del català pel castellà que es dona ara...

— És una de les coses més terribles que m'ha tocat viure. La llengua que jo vaig conèixer als carrers ha desaparegut. El català de llavors circulava tan bé com el castellà, en igualtat de condicions, sense conflictes, i com una riquesa no bilingüe. És més, no es tenia consciència política del bilingüisme, llavors. La llengua que parlava amb la família era el castellà, però no hi havia dia que no es relacionessin en català amb algú. Tinc una anècdota bona en relació amb això... Quan vaig publicar Els vulnerables [Comanegra, 2018] vaig fer una presentació a la plaça de la Vila en què va venir un vell company de l'escola de caganers. Em va demanar que li signés el llibre directament en català. Jo li vaig contestar en castellà, perquè recordava parlar en castellà amb ell de petits i era la llengua amb què el relacionava emocionalment. Ell no va canviar de llengua i vam acabar parlant en català. Imagines què representa, això? El que implica no és una voluntat d'integrar-se, sinó la consciència vital del que és una coexistència rica.

Cargando
No hay anuncios

La novel·la comença el 1962, un moment en què aparentment el règim franquista comença a obrir-se amb els plans de desenvolupament. En Gabriel fuig del món industrial i s'aferra primer al món cultural i després al polític.

— Aquests plans van ser la forma d'instal·lar el capitalisme durant el franquisme. Es va voler fer entrar en el món del consum zones molt subdesenvolupades. I es va canviar també la relació interna a les fàbriques. Es va crear una competitivitat entre els obrers, que van començar a treballar a prima. Els més hàbils, ràpids i eficaços guanyaven més. Van ser uns anys de gran convulsió econòmica, social i cultural. Pots pensar que el franquisme es va anar desmantellant a poc a poc, però els últims anys de la dictadura hi va haver una revifada. A La casa tapiada hi ha coses que als lectors que no coneguin l'època els haurien d'impressionar bastant. El 1972, a tres anys de la mort de Franco, hi va haver unes vagues fortíssimes, reprimides amb mà dura, amb gent a la presó i noies joves com les de la novel·la torturades a Via Laietana.

Un dels mèrits dels teus llibres és, tal com diu el narrador de La casa tapiada, "burxar en el passat" per recuperar "la memòria de la gent deixada de banda per la història".

— Des de petit vaig intuir que creixia envoltat de silencis. A l'origen de tot això hi havia l'època terrible de la guerra. La repressió va venir tant de fora com de dins. Jo tinc memòria d'això perquè la meva mare m'havia explicat que el forner que van matar al meu barri era bona persona. La gent l'apreciava, sí, però un dia, de cop i volta, va aparèixer un cotxe d'aquests anomenats incontrolats perquè algú l'havia denunciat. Se'l van endur i el van matar. Era un home català, catalanista i catòlic.

Cargando
No hay anuncios

A La casa tapiada hi apareix la generació d'intel·lectuals dels 60, començant per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany.

— Catalunya no ha sabut aglutinar bé, des d'instàncies oficials i privades, amb diners públics o amb fundacions, el que va fer la gent del teatre dels anys 60 i 70, que va ser importantíssim. El mateix Salvat va ser un home que es va passar la vida gairebé en un exili interior. És una cosa increïble. Si hi hagués hagut una Generalitat intel·ligent i hagués donat la direcció del Teatre Nacional a Albert Boadella, no hauria marxat a Madrid. Ell i tants altres –com Arcadi Espada o Félix de Azúa– van haver de triar perquè aquí no eren prou catalanistes ni prou espanyols.

La novel·la fa algun excurs cap al present i trobem, per exemple, una crítica a Javier Cercas en relació amb la seva posició sobre els fets de l'1 d'octubre del 2017. No ha volgut admetre mai el "càstig cruel, indiscriminat i massiu que van patir milers de persones a mans de les forces repressores de l’estat –a por ellos–".

— Cercas primer es va vestir de noi humil que es dedicava a fer novel·les. Més endavant va arribar a la conclusió que a la Guerra Civil no hi va haver ni bons ni dolents. Era una forma de reconciliar-se i de netejar la seva història familiar. Cercas s'havia fet a Girona, però les arrels últimes de la família, dels oncles i dels pares, eren les que eren. En un determinat moment això últim va pesar molt més... Per què? Perquè Vargas Llosa el va adular, convertint-lo en un referent del revisionisme conservador, i a Madrid li van donar molt de peixet. Fins i tot ha rebut premis de periodisme per part del rei, de qui s'ha fet amic. Cercas s'ha convertit en un escriptor cortesà, què hi farem.

Cargando
No hay anuncios

Un escriptor que té un protagonisme molt més destacat a La casa tapiada és Terenci Moix, que a partir d'un determinat moment va deixar d'escriure en català.

— Quan va escriure El sexe dels àngels a finals dels 70 no el van voler premiar. Es va adonar que en la catalanitat cultural existent no tenia res a fer. Necessitava obrir en canal el món que coneixia –el dels escriptors, editors i intel·lectuals– i va topar amb els límits de la seva crítica i impertinència. Llavors va decidir pactar amb Lara i Planeta. Van saber protegir-lo molt bé, i això és una cosa que Espanya fa bé: sap cuidar els qui van als seus rengles.

Els lectors van descobrir Gabriel Caballero a finals dels 90 amb L'àngel de la segona mort (Quaderns Crema, 1997), però va néixer molt abans.

— A principis de la dècada dels 80 vaig escriure una novel·la que es deia La vida dels dies i que ja estava protagonitzada per Gabriel Caballero. L'hi vaig portar a en Jaume Vallcorba, que des de feia uns anys dirigia Quaderns Crema, i ell va tenir dubtes a l'hora de publicar-la. Era aquell moment de la disputa entre la literatura urbana i la rural, i la meva novel·la no acabava d'encaixar en cap de les classificacions de l'època. Em va proposar de convertir el llibre en relats curts...

Cargando
No hay anuncios

Però no li vas fer cas.

— Aquella idea no em va convèncer. De La vida dels dies va acabar sortint el que s'ha acabat coneixent com L'atzar i les ombres, una trilogia que inclou L'àngel de la segona mort, El trànsit de les fades [Quaderns Crema, 2001] i El metall impur [Proa, 2006].

Aquests tres llibres et van col·locar al centre de la literatura catalana.

— Vols dir? Si s'haguessin rebut diferent, el projecte hauria tingut dues trilogies més. Convertir-te en escriptor minoritari no és el més gran dels estímuls per continuar. La casa tapiada hauria pogut ser una trilogia sencera, però quan m'hi vaig posar em vaig adonar que no tenia prou forces. De fet, és una novel·la que n'inclou unes quantes: la del món de les pintures, la del teatre, la del sector editorial, la de l'independentisme...

Cargando
No hay anuncios

Gabriel Caballero és el gran protagonista de La casa tapiada, però ara són els altres els que ens l'expliquen, des del biògraf, en Lotari, fins a la resta de persones que van donant informacions sobre ell, passant per les notes al peu d'un editor que ha tingut accés a l'arxiu de Caballero, que és un escriptor ambiciós i alhora frustrat.

— A la trilogia, Caballero era el narrador. Els lectors s'han de preguntar fins a quin punt està disposat a mentir sobre el seu propi passat per construir-se com una ficció. A cada novel·la anem descobrint que algunes coses que ell explica no són certes. A L'àngel de la segona mort hi ha la troballa decisiva d'un esquelet. A El trànsit de les fades la Lilà apareix viva a les Rambles quan Caballero ens ha assegurat que s'havia tirat a dins d'un pou i a El metall impur el senyor Lotari busca les veritats i les mentides del manuscrit que ha escrit el personatge.

El metall impur ens parlava de les llums i ombres de l'heroi proletari català.

— En Caballero munta el merder, planta cara al poder i deixa en mans dels altres el desenvolupament de la qüestió final, segurament perquè li agrada estar rere les cortines. És un titellaire, li encanta manejar la gent... deu ser molt capaç de veure les coses immediates i té un carisma especial. A La casa tapiada hi ha un moment en què arriba a tenir por d'ell mateix, perquè s'adona que si continua exercint aquest poder carismàtic podria convertir-se en un tirà o un dictador.

Cargando
No hay anuncios

La publicació, ara fa un any i mig, de la versió definitiva de L'atzar i les ombres a Comanegra et va permetre trobar un nou públic. Això t'ha donat embranzida per publicar La casa tapiada.

— La bona acollida entre les noves generacions de lectors m'ha fet rejovenir. Aquest setembre, Lleonard Muntaner publicarà un recull d'articles sobre la meva obra. Em sento afalagat. Ara bé, de tant en tant em preocupa que això m'estigui passant i em pregunto: la nova novel·la, la pensaré només per als joves? La temptació de no ser neutral és gran, quan tens una projecció pública inesperada, encara que sigui petita, com em passa a mi. A vegades no puc evitar pensar en el cas del dibuixant Josep Coll, que va aconseguir certa popularitat dibuixant per al TBO durant els anys 50 i fins al 1964, que va tancar la revista. Coll era fill d'un mestre d'obres i de jove havia treballat en una pedrera. Quan va deixar de dibuixar tenia 40 anys. Va tornar a fer de paleta fins que, a principis dels 80, la revista Cairo el va anar a buscar perquè tornés a dibuixar. A partir de llavors se'l va considerar un mestre, el gran predecessor de la línia clara, dotat d'un humor surrealista i negre. Corre la brama que Coll no suportava aquesta exaltació immediata dels últims anys i que per això es va acabar suïcidant a la banyera.