Josep Palau i Fabre persegueix el dimoni

BarcelonaDurant el confinament de la primavera del 2020, Josep M. Argemí es va dedicar a llegir el Decameró de Boccaccio. "Els personatges d'aquell llibre es van explicant històries per amor a la llibertat –recorda–. Va ser mentre llegia que vaig pensar que m'agradaria fer alguna cosa similar, en format de novel·la breu, i agafant el diable com a símbol de l'heterodòxia".

Argemí va acudir a un dels seus contes predilectes, La tesi doctoral del diable, de Josep Palau i Fabre, i va decidir que convertiria l'escriptor en personatge principal de la seva història. El resultat ha estat L'àngel de Santa Sofia (Lleonard Muntaner, 2021), narració que en tot just 60 pàgines planteja un ambiciós viatge que arrenca amb l'arribada de Palau i Fabre a la ciutat de Torí, amb l'objectiu d'assistir a un congrés de demonologia, i arriba fins a l'antiga Constantinoble. "L'acció transcorre a finals dels anys 70 del segle XX en una ciutat que no vaig triar per atzar –afirma l'autor–. A Torí s'exhibeix el Sant Sudari que va embolcallar Jesucrist després de la crucifixió, però també és el lloc d'Itàlia on hi ha més casos suposats i reals de possessions demoníaques".

Poc després d'arribar a Torí, Palau i Fabre para atenció a les paraules del cardenal Orsini, organitzador del congrés: "Ubique daemon, el diable és a tot arreu". A partir d'aquí no deixa de coincidir amb casos de possessions ni d'éssers solitaris i singulars que han travessat la història en estranyes circumstàncies. "El diable del meu llibre no té a veure amb el mal, sinó amb la vida –diu–. L'autèntic mal és abstenir-se de viure. En aquest sentit, amb el pas dels anys m'he anat convencent que l'únic pecat que hi ha és la tristesa de deixar escapar una vida plena de prodigis i meravelles".

Visitar els altres mons

Josep M. Argemí va debutar amb el llibre de narracions La fúria dels herois (Edicions 3i4, 1995). Des de llavors ha desplegat una obra narrativa que mai s'ha conformat amb el realisme i que ha passat per editorials com Quaderns Crema, Males Herbes i AdiA Edicions. "Hi ha una pell transparent entre els altres mons i el nostre –assegura–. William Blake deia que per entendre el món cal exercitar la visió literal i la imaginativa. Totes dues. Això és el que he intentat fer des que vaig començar a escriure". Nascut a Barcelona el 1965, Argemí va compaginar les carreres de lletres i de dret a la Universitat Autònoma, com si també d'aquesta manera volgués aprofundir en dos extrems del coneixement, el de la llibertat de la literatura i el del pragmatisme de les lleis.

"Als 13 anys vaig llegir Dràcula,Frankenstein i El doctor Jekyll i Mr. Hyde, i això em va canviar la perspectiva –fa memòria–. En la literatura que faig té molta importància la tradició, autòctona i universal. El fantàstic és a tot arreu: a l'Odissea d'Homer, al folklore, a les mitologies i en autors catalans del segle XX com Mercè Rodoreda, Pere Calders, Ramon Vinyes i Joan Perucho". Tot i l'abundància de recuperacions i d'autors contemporanis que conreen el fantàstic en català, Argemí recorda que el cànon literari català ha marginat el gènere: "Som una societat massa complaent amb ella mateixa –diu–. Tenim el Procés, el Barça, el Club Super3, els grups de música pop... però no ens atrevim a mirar cap a l'abisme. Trobo a faltar més autors que es mirin el mal". Si això passés potser es donaria un cas similar al d'Argemí, que tot i dedicar una novel·la al diable n'acaba donant una visió onírica, tendra i humana.