BarcelonaJoan Pinyol (Capellades, 1966) va saber que el seu avi està enterrat al Valle de los Caídos per pur atzar. Va ser el 28 d’abril del 2008, mentre feia cua a la llibreria Dalmau de Piera. Aquest escriptor i professor de secundària va fullejar la revista Sàpiens i es va sentir encuriosit per un article sobre les fosses comunes a Catalunya. Encartat amb la revista hi havia un llibret on la historiadora Queralt Solé detallava els noms dels milers de morts que Franco va treure dels cementiris catalans (en la majoria de casos sense el permís ni el coneixement de les famílies) per omplir les criptes del seu mausoleu. Pinyol hi va descobrir el seu avi: Joan Colom Solé.

“Em vaig quedar glaçat perquè sempre havia pensat que era a la fossa comuna del cementiri de Lleida”, diu Pinyol, que relata la seva història a Avi, et trauré d’aquí (Edicions Saldonar). Era allà on la família havia portat sempre les flors. A partir d’aquí va començar a estirar el fil per reconstruir els últims mesos de la vida del seu avi i entendre com havia acabat sent enterrat al costat del seu “botxí”. Pinyol porta onze anys lluitant per treure’l d’allà i enterrar-lo al costat de la seva àvia, a Capellades.

L’avi de l’autor ni tan sols va entrar en combat. Després de recórrer arxius i d’haver repassat totes les cartes [conservades per la seva mare en un sobre que tenia la inscripció Cartes de la guerra ], Pinyol sap que el seu avi no va disparar ni una bala i que tan sols va estar mobilitzat cinc mesos: “Quan el van cridar a files ja era l’octubre del 1938, quan la guerra estava pràcticament perduda; tenia 40 anys i tres fills petits”, explica Pinyol. Joan Colom va fer tasques de vigilància a l’aeròdrom de la Garriga i després va anar a Sant Julià de Vilatorta (Osona). Quan els rebels van entrar a Vic, el febrer del 1939, el van fer presoner i el van portar al camp de concentració de la Seu Vella de Lleida, conegut també amb el nom d’El Castillo. “Les condicions infrahumanes que va viure al camp de concentració li van provocar la mort [segons els documents, la causa va ser la febre tifoide] el 5 de març del 1939”, explica Pinyol.

La mateixa nit que les autoritats van notificar la mort de Colom, la seva dona -l’àvia de Pinyol-, va demanar que li entreguessin el cos, però l’hi van denegar i li van dir que el seu marit seria enterrat en una fossa comuna a Lleida. “Ella va començar aquesta lluita -diu Pinyol-. Va morir el 1977 convençuda que el seu marit era al cementiri de Lleida”. Al llibre s’hi poden llegir alguns fragments de les cartes que va escriure l’avi de Pinyol, que enyorava moltíssim la família i patia per la dona i els fills: “Em sento tan sol, si sapiguessis les vegades que he maleït la guerra, i pensar que som l’un tant de l’altre, i que hi hagi cap cosa que ens hagi pogut separar”, escriu el 12 de desembre del 1938. Colom diu a la seva dona que té moltes ganes d’abraçar-la i que no se’n vol separar mai més. A Avi, et trauré d’aquí, Pinyol explica la seva lluita i la trasllada també als seus fills. “El llibre no vol ser un homenatge a l’avi, és la punta d’un iceberg. Hi ha milers de casos”, diu. Reconeix, però, que pocs s’han unit a la seva lluita.

Al Valle de los Caídos hi ha 33.833 persones enterrades de forma anònima: “Moltes famílies no en volen saber res, s’ha imposat el silenci”, diu Pinyol, que va anar al Valle de los Caídos a veure la cripta on està enterrat el seu avi per primera vegada el 8 de setembre del 2010: “Hi vam anar amb altres famílies, amb els forenses i investigadors i un monjo, i va ser una sorpresa doblement desagradable”, explica.

Al seu avi el van portar al Valle de los Caídos el 21 de juliol del 1965 i el van deixar a la capella esquerra, al primer pis, sobre la sagristia. El 1990 hi va haver una filtració d’aigua i van traslladar el mig miler de cossos d’aquella zona a la capella del Pilar: “En lloc de resoldre el problema, van actuar d’amagat; van heretar les males maneres del franquisme, van profanar la tomba -explica-. Hi havia llocs molt dantescos amb piràmides d’ossos, i altres llocs on les caixes estaven molt ben conservades, amb una tela on s’hi podia llegir el nom i el lloc d’origen -diu-. Està tot registrat. Sé el lloc exacte on és el meu avi; només és qüestió de fer les anàlisis d’ADN i el podrien identificar avui mateix, però no hi ha voluntat política per treure’l del Valle de los Caídos”, lamenta.