“La desigualtat és un insult”
Isabel Allende recull el premi de Novel·la Històrica Barcino a l’Ajuntament de Barcelona
Barcelona“Com és possible que el president dels Estats Units negui el canvi climàtic? Qui pot negar el canvi climàtic? Només un imbècil!”, exclama l’escriptora xilena Isabel Allende. Ho diu en una roda de premsa a l’Institut de Cultura de Barcelona unes hores abans de rebre el premi de Novel·la Històrica Barcino al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Als 77 anys, l’autora de La casa de los espíritus (1982) no està per a eufemismes. “¿No els fa vergonya als polítics, a aquests vells xarucs que estan dirigint el món, que una noia de 16 anys com Greta Thunberg hagi de representar la consciència del món?”, insisteix amb la mateixa contundència amb què uns minuts abans ha descrit els estralls del neoliberalisme a Xile.
En aquest preludi del Festival Barcelona Novel·la Històrica, que se celebra fins dissabte, Allende respon sense embuts les preguntes de la premsa, tant les que la interroguen sobre la novel·la Largo pétalo de mar (Plaza & Janés, 2019) com les que s’interessen pel present immediat. Del llibre en parla contenta de poder-ho fer a Barcelona, la ciutat dels protagonistes d’una novel·la que segueix un jove metge i una pianista obligats a exiliar-se el 1939 i que arriben a Xile embarcats en el Winnipeg, el vaixell que el govern xilè, a través del poeta Pablo Neruda, va posar a disposició dels refugiats republicans. “Em va agradar molt escriure Largo pétalo de mar perquè uneix dos països, l’Espanya derrotada dels republicans i el Xile del 1939, un país provincià, conservador, aïllat i molt allunyat d’Europa. A aquell país hi va arribar una onada de gent meravellosa que va ser molt ben rebuda i que va aportar tantes coses a la cultura i a la ciència de Xile que és impossible quantificar-les avui dia, perquè aquelles persones i els seus descendents van canviar la cultura xilena”, assegura.
El paral·lelisme entre els dos països fa salts en la cronologia i revela la infàmia dels colpistes. “A Espanya durant la República hi havia un govern d’esquerra, i van sublevar-se la dreta, l’Església i el militars -recorda l’escriptora-. A Xile hi havia un govern socialista, el de Salvador Allende, la dreta va reaccionar amb el cop d’estat de Pinochet i els militars es van convertir en mercenaris del grup oligarca que controlava el país”. Allende, satisfeta que per fi hagin exhumat Franco, ha disseccionat les causes i els efectes del cop de Pinochet des de la ficció en novel·les com La casa de los espíritus i De amor y de sombra (1984), i entén que d’aquelles infàmies del passat venen mals ben presents com la desigualtat que ha acabat amb la paciència dels xilens. “En les estadístiques, Xile apareix com un paradís de progrés a l’Amèrica Llatina -explica Allende-. Però les xifres no mostren la distribució dels ingressos, els recursos i les oportunitats. Xile té una de les desigualtats més altes del món. El 10% de la població té el 66% de la riquesa nacional, i el 40% dels xilens no poden pagar els serveis bàsics. Tot està privatitzat. És un sistema neoliberal imposat per la dictadura de Pinochet d’acord amb la teoria econòmica de Milton Friedmann i els Chicago boys. Tots els governs democràtics posteriors han mantingut el model. I ara, amb el pretext d’una pujada del preu del metro, ha esclatat una revolta massiva als carrers en què la gent no protesta per la pobresa, que és molta, sinó per la desigualtat, perquè la desigualtat és un insult”.
Incertesa, malestar i protesta
En un parell minuts Allende sintetitza la raó de les protestes a Xile, però va més enllà. “Crec que hi ha moviments de masses causats per la incertesa i el malestar en molts llocs del món. Quan mires la premsa veus el que passa a França, Anglaterra, l’Equador i Hong Kong, i, per descomptat, també hem vist el que passa a Barcelona”, diu. Tanmateix, albira una esperança. “Aquest malestar pot generar grans canvis que seran molt importants -afegeix-. Crec que és la gent jove la que està més inquieta. No vol aquest sistema que ve del segle XIX i que seguim aplicant a la política. Crec que entrarem en una època de canvis fonamentals, i espero estar viva per veure’ls. Començaré a prendre vitamines”.
Isabel Allende, que avui viu a Califòrnia, va marxar de Xile arran del cop de Pinochet. Després va passar uns anys a Veneçuela, on va conèixer Víctor Pey Casado, un passatger del Winnipeg que també s’havia exiliat. “Ell va viure un doble exili”, diu Allende. Va ser ell qui va explicar-li les interioritats de l’exili republicà, el pas pels camps de concentració i el viatge transatlàntic que narra a Largo pétalo de mar. “Em va explicar la seva vida. Malauradament, el Víctor va morir sis dies abans que pogués enviar-li el manuscrit dedicat. Tenia 103 anys”, lamenta Allende, una dona per a qui el 2019 ha sigut un any dur: “Ha mort la mare, de 98 anys; el meu estimat padrastre, de 102; el meu exmarit, que en tenia 80. I ha mort el meu gos. Hi ha hagut moltes cendres aquest any”.