Imma Monsó: "La realitat supera la ficció, però la ficció és infinitament més creïble"

BarcelonaImma Monsó confiava que l'encàrrec de pronunciar el pregó d'aquest Sant Jordi s'acabaria cancel·lant. "Pensava: segur que passarà alguna cosa important i no es farà", ha admès aquesta tarda al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona durant la conversa posterior al pregó, acompanyada de la periodista Anna Guitart. "El que m'agradaria és mirar-me aquest acte des de casa, en pijama", assegurava minuts abans.

Així i tot, l'autora de Tot un caràcter (2001) i Un home de paraula (2006) ha aconseguit, en només un quart d'hora, encomanar la passió per la literatura que l'acompanya des de fa dècades. El primer record ha estat pel seu pare, a qui un dia va trobar "llegint un llibre sense imatges". Monsó, que llavors tenia cinc anys, el va voler imitar, però tot i mirar "la pàgina fixament, aquelles línies" no li deien res. Més endavant, a la Mequinensa de la dècada dels 60 en què va aprendre a llegir, no hi havia biblioteca on trobar llibres. "A Lleida, en canvi, sí, però els pares creien que em podien portar al circ, al cinema o a la fireta, però a la biblioteca no", ha dit.

El paradís de les llibreries

L'estiu dels 12 anys la van marcar tres llibres, El camino, de Miguel Delibes; El Jarama, de Rafael Sánchez Ferlosio, i Nada, de Carmen Laforet. "La novel·la de Delibes la vaig entendre. La de Sánchez Ferlosio, no. I Nada em va deixar un buit al cor que encara sento quan vaig pel carrer Aribau", ha explicat. Ja a Barcelona, la biblioteca de l'institut li va permetre descobrir autors catalans com Josep Carner i Mercè Rodoreda, i la de l'Aliança Francesa, Zola, Balzac, Beckett o Ionesco. "Però de seguida em vaig adonar que no en tenia prou amb les biblioteques, perquè volia marcar, anotar i masegar els llibres. Fer-los meus –ha admès–. Llibreries barcelonines com la Herder o la Catalonia es van convertir en el meu paradís. Comprava els llibres triant-los a l'atzar. No em guiava per l'argument, sinó pel que hi llegia a dins, fullejant-los". Monsó encara té present que es gastava la paga a les llibreries, però en canvi no recorda que volgués ser escriptora.

"És veritat que tenia llibretes on començava històries, però mai les acabava –ha dit–. La meva veu interior parlava massa de pressa. Quan, més tard, vaig descobrir el teclat de l'ordinador, va ser una benedicció". Va ser en aquest format que l'escriptora va començar la que acabaria sent la seva primera novel·la, No se sap mai (1996). "L'impuls d'escriure-la el vaig tenir tornant d'Alsàcia, compartint una ampolla d'un vi gewürztraminer amb amics i la meva parella –ha fet memòria–. Vaig pensar que volia habitar el cap d'algun d'ells, per saber si les seves emocions s'assemblaven a les meves o no hi tenien res a veure".

Escriure per no parlar

En tres anys va tenir el llibre a punt, que va publicar Edicions 62. "Sempre he procurat no ser feliç gaire estona –ha admès–, perquè quan la novel·la va arribar a les llibreries em vaig adonar que hauria de parlar en públic. Escric precisament per no haver d'explicar parlant el que escric". Al llibre, un jove trobava una ampolla del mateix vi que havia compartit Monsó, però a l'etiqueta hi deia que permetia experimentar les sensacions dels altres. Decidia intercanviar-se la vida amb un amic. "Em va sorprendre que els periodistes em preguntessin que per què triava un tema fantàstic", ha dit.

Encara la va descol·locar més el dia que va rebre una carta d'un home que, després de comprar una ampolla de xerès on hi havia un missatge idèntic al que l'autora havia inventat per a la novel·la, es va decidir a posar-lo en pràctica. L'home va intercanviar la ment unes hores amb un company de feina. "L'endemà tornava a ser el de sempre, però la meva dona, que és molt llesta, deia que no era el mateix –ha dit, i amb un somriure ha afegit–: després de llegir el seu llibre m'he adonat que no soc un bitxo raro, perquè vostè explica el mateix que vaig viure amb naturalitat i rigor". Arribat a aquest punt, Imma Monsó ha fet una pausa abans de tancar un pregó memorable: "La realitat supera la ficció, però la ficció és infinitament més creïble".