Sergio Ramírez, el premi Cervantes més revolucionari

BarcelonaEls tres candidats al premi Cervantes 2017 que s’havien filtrat hores abans del veredicte eren el poeta veneçolà Rafael Cadenas (Barquisimeto, 1930), la poeta uruguaiana Ida Vitale (Montevideo, 1923) i el narrador nicaragüenc Sergio Ramírez (Masatepe, 1942). Era pràcticament segur que el guardó públic més ben dotat de les lletres castellanes –el ministeri de Cultura espanyol atorga 125.000 euros al guanyador– aniria a parar a les mans d’un autor llatinoamericà i d’una literatura amb poca presència al palmarès.

Amb la victòria del més jove d’ells, Sergio Ramírez, el jurat del guardó reconeixia per primera vegada la literatura de Nicaragua, que a més de donar a principis del segle XX un dels grans impulsors del modernisme, Rubén Darío, té entre els seus referents contemporanis a Ernesto Cardenal, Gioconda Belli i l’actual guanyador. “En la seva obra, Ramírez reuneix narració i poesia i el rigor de l’observador i l’actor –explicava el jurat– i també reflecteix la vivesa de la vida quotidiana convertint la realitat en una obra d’art, tot això amb un nivell excepcional literari i a través de diversos gèneres, com ara el conte, la novel·la i les columnes d’opinió”.

Del sandinisme a la literatura

Les primeres fotos que encara ara apareixen quan es busca Sergio Ramírez són de l’any 1985, durant la inauguració d’un molí de sucre en què Fidel Castro es troba entre els dos càrrecs més importants de Nicaragua del moment:el president, Daniel Ortega, i el vicepresident, un home amb bigoti que molts anys després rebria la distinció més important de les lletres en llengua castellana. Ramírez va ser un dels intel·lectuals més implicats en la Revolució Sandinista (1979-1990). A més d’ocupar la vicepresidència del país entre 1984 i 1990, va presidir el Consell Nacional d’Educació i va fundar una editorial vinculada al govern, Nueva Nicaragua. “La història del meu país és infinita i s’ha explorat molt menys que la de llocs com Mèxic –assegurava en una entrevista fa uns mesos–. Em va tocar viure la revolució sandinista de tan a prop que per a mi és un fet contemporani, però per a molts nicaragüencs no. El 70% d’habitants del país tenen menys de 30 anys: tant la dictadura de Somoza com els anys de revolució no són el passat, sinó l’abans del passat. Ni se’n recorden ni se’ls ha explicat bé”.

La literatura de Ramírez neix amb la vocació de recuperar des del punt de vista de la ficció episodis que ha viscut, com passava a 'Sombras nada más' (Alfaguara, 2002). Però també ha excavat en moments pretèrits de la història, com feia a 'Mil y una muertes' (2004), on reconstruïa la vida d’un fotògraf nicaragüenc que va acabar els seus dies en un camp d’extermini alemany, o a 'Castigo divino' (1988), inspirada per una sèrie d’assassinats per enverinament que van tenir lloc a León, una de les ciutats del seu país, a la dècada dels 30 del segle XX.

Sergio Ramírez va debutar el 1963 amb 'Cuentos', un recull de narracions –per a ell, el relat es concep “d’una tirada”, sabent-ne “el final des de la primera línia”–, i des de llavors la seva activitat editorial ha estat molt intensa, sobretot a partir de 1996, quan va deixar la política. Entre la seva producció novel·lística destaca també 'Margarita, está linda la mar' (1998), 'La fugitiva' (2012) i 'Sara' (2015), on assumia el repte de tornar a explicar la història bíblica de Sara, Abraham i Isaac.

“L’escriptura té molt a veure amb el món dels somnis, amb les percepcions reals i les imaginàries”, afirma l’autor, que en els últims cinc anys ha estat reconegut amb l’Ordre de les Arts i les Lletres de França i ha guanyat també el premi internacional Carlos Fuentes a la creació literària que anualment dóna el ministeri de cultura mexicà i que està dotat amb 193.000 euros.

Un premi amb molt poques dones

El premi Cervantes és, actualment, el de més prestigi de les lletres en llengua castellana, i al llarg dels seus 40 anys d'història ha premiat majoritàriament autors espanyols –un total de 22–, però també 6 mexicans –entre ells, Carlos Fuentes (1987) i Fernando del Paso (2015)–, quatre argentins –com Jorge Luis Borges (1979) i Ernesto Sábato (1984)–, tres xilens –cas de Nicanor Parra (2011)–, tres cubans –entre els quals hi ha Alejo Carpentier (1977)– i el peruà Mario Vargas Llosa (1994). L'últim guanyador ha sigut Eduardo Mendoza, autor de novel·les com 'La ciudad de los prodigios' i 'Sin noticias de Gurb'.

També és un dels premis literaris amb menys dones al palmarès: la primera va ser María Zambrano (1988), seguida de Dulce María Loynaz (1992), Ana María Matute (2010) i Elena Poniatowska (2013).

Els autors catalans que l'han aconseguit –tots, de Barcelona– són Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010) i Juan Goytisolo (2014).