L’exorcisme psicoanalític de Joan Perucho

Un dip -versió nostrada del vampir- que va tenir el plaer de preparar les noces entre Jaume I i Violant d’Hongria. Un general carlista, Ramon Cabrera, i un naturalista d’esperit liberal i modern, Antoni de Montpalau. Aquests són els tres personatges clau de Les històries naturals, novel·la fantàstica i d’aventures que Joan Perucho va publicar per primera vegada l’any 1960 i que ara reedita Edicions 62, acompanyada de l’assaig de Julià Guillamon Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries).

“Molta gent s’aficiona a llegir literatura fantàstica d’adolescent perquè tracta temes universals i atractius com la passió, el pas del temps i el doble -explica-. Quan estudiava filologia catalana em va semblar que l’autor ideal que em permetia investigar aquest gènere era Perucho”. Guillamon tenia poc més de 20 anys quan va escriure el primer article sobre l’autor de Les històries naturals i l’hi va enviar. “Li va agradar que algú jove s’interessés per ell i em va trucar per anar a prendre cafè a casa seva -diu-. Em va fascinar de seguida el personatge i el teatre que tenia muntat. De seguida em va explicar que la seva dona havia vist un fantasma al soterrani i que ell no s’atrevia a baixar-hi, perquè era molt poruc”. En aquells moments, Perucho feia poc que havia guanyat el premi Ramon Llull amb Les aventures del cavaller Kosmas (1981), que Labutxaca reeditarà aquesta primavera, coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor. “Havia estat uns anys desaparegut perquè es va arruïnar amb Tàber, que publicava sobretot literatura fantàstica -recorda-. Encara que hagués guanyat el Llull, se sentia abandonat”.

L’amistat de Guillamon amb Perucho va fer que es decidís a escriure la tesina sobre l’escriptor. El resultat va ser l’assaig Joan Perucho i la literatura fantàstica, que Edicions 62 va posar en circulació el 1989. “En aquella època dominaven els estudis molt lineals per influència de Joaquim Molas, i jo vaig voler fer una cosa diferent -diu-. El llibre, que he reescrit per treure-li el llenguatge acadèmic que arrossegava de jove, es divideix en tres parts: la primera és un estudi de context i sociològic sobre el fantàstic, en què apareix el cinema de la Hammer i revistes franceses com Midi-minuit fantastique. La segona aborda Les històries naturals des de la perspectiva de la literatura comparada, posant-la en relació amb altres tradicions i autors. La tercera es mira el llibre des del punt de vista de la narratologia. Perucho, si ens fixem en els esquemes de Gérard Genette, feia literatura de segon grau, perquè parodia altres novel·les o reutilitza, amb canvis, elements històrics”.

En el cas de Les històries naturals, va situar l’acció durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840), però en realitat exorcitzava els fantasmes de la Guerra Civil d’un segle després. “Perucho hauria pogut morir a la guerra, i l’ús del fantàstic li permet abordar el conflicte des d’un punt de vista psicoanalític -diu Guillamon-. En la lluita entre carlins i liberals, tots dos bàndols tenen un alt sentit de la noblesa. El dip, que és el dolent, ve de fora, és una amenaça exterior”. A diferència del moment de la publicació de la novel·la i de quan Guillamon el va reivindicar a finals dels 80, ara Perucho té més seguidors. “Hi ha un petit boom del fantàstic, amb autors com Víctor García Tur o Marina Espasa i noves editorials com Males Herbes -explica-. I el punt pop de Perucho també ho peta: fa uns dies vaig anar a l’exposició de Bocaccio al Palau Robert i hi havia tanta gent que no hi vaig poder entrar”.