BarcelonaA l’escriptor francès Éric Vuillard (Lió, 1968) li agrada fixar-se en els detalls, mirar la història des d’una altra perspectiva. A la taula on s'asseu, i on atén els periodistes, hi ha moltes carpetes amb documentació, a la qual recorre davant certes preguntes, i papers on va fent anotacions. Vol ser precís, com als llibres. A L’ordre del dia (Edicions 62), premi Goncourt 2017, explicava a través de converses (no són fictícies) i fotografies poc conegudes el que va passar just abans de l’Anschluss, l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi. Ara, a Una sortida honorable (Edicions 62 / Tusquets), amb traducció al català de Jordi Martín Lloret, posa la lent a la guerra d'Indoxina.

Aquell conflicte, explica Vuillard, va causar 400.000 morts entre les tropes colonials, i 3,6 milions entre els vietnamites. Tants morts com francesos i alemanys durant la Primera Guerra Mundial. Com en tots els altres llibres, l'autor francès té una intenció política quan escriu: denunciar l'explotació i els interessos financers i econòmics que hi va haver darrere el conflicte. Vuillard es desplaça per les plantacions de cautxú de l'empresa de pneumàtics Michelin i per les mines franceses del Vietnam, entra a l'Assemblea Nacional francesa i als despatxos de les grans corporacions, i observa com un general francès es fa les necessitats al casc per no sortir del refugi.

De resistents a colonialistes

"Un dels grans enigmes d'aquesta guerra és com els mateixos que van lluitar contra Hitler per alliberar França estan a favor de continuar la guerra per mantenir les colònies franceses –diu Vuillard–. La guerra d'Indoxina s'explica molt bé pel fet que persones que van formar part de la Resistència Francesa són també persones racistes, de dretes, i consideren que la colonització és una cosa legítima". Els interessos que tenia França a Indoxina són molt clars, en opinió de Vuillard: "És una colònia d'explotació en estat pur. L'interès eren les mines. Vaig superposar un mapa de mines i un mapa de les batalles, eren iguals", conclou l'escriptor.

Un dels fragments més interessants del llibre, i en això Vuillard té una habilitat especial, és quan descriu els debats polítics que es produeixen a l'Assemblea Nacional francesa l'octubre de 1950. Observa els gestos dels polítics i els seus discursos. L'autor no podia ser aquell dia a l'Assemblea, ni tan sols havia nascut, però sembla que hi sigui. "La literatura hauria de poder entrar a tot arreu, sobretot quan passen coses", explica. Aquell octubre de 1950, Pierre Mendès France, encara avui un dels referents de l'esquerra francesa, va intentar proposar un acord polític per sortir de la guerra, i es va quedar sol. Va guanyar la violència verbal dels altres. "Quan revisava els arxius i repassava les paraules, em feria llegir com feien referència a Vichy per justificar la guerra d'Indoxina", reconeix Vuillard, que recull les paraules del diputat Edmond Michelet: "S'han de dir les coses tal com són. I jo dic que, avui, tota política de capitulació a Indoxina seria com la de Vichy".

La banca, la gran beneficiada

Vuillard explica que, mirant als arxius, hi havia una trentena de noms que sempre es repetien. Eren els que formaven part de diferents administracions de les grans corporacions que tenien interessos econòmics a Indoxina, com Edmond Giscard d'Estaing, el pare de Valéry Giscard d'Estaing, president de la República Francesa entre 1975 i 1981. Un dels grans beneficiats d'aquella guerra va ser el Banc d'Indoxina, que presidia Émile Minost. Després de la guerra, va tenir els beneficis més grans de la seva història, els dividends no van deixar mai de créixer, i el darrer any fins i tot s'havien triplicat. No hi va haver sortida honorable: França va perdre, i va deixar milions de morts.

"El problema no és reconèixer el passat colonial, el problema és que el món encara està estructurat igual. La globalització és tan sols una prolongació del colonialisme, el turisme també ho és, sempre és als mateixos països on es va a buscar recursos", diu Vuillard. El coneixement sempre és beneficiós, però, segons l'autor d'Una sortida honorable, no canvia gran cosa: "El president francès, Emmanuel Macron, ha reconegut diverses vegades els crims colonials francesos, però quan va a fer gires per l'Àfrica parla als caps d'estat africans com si fossin criatures", explica Vuillard.