Eduard Márquez omple el Teatre Romea per explicar el seu bloqueig creatiu
L'autor treballa des de fa cinc anys en una novel·la ambientada a la Barcelona dels anys 70
BarcelonaUna de les pors més grans de qualsevol que es dediqui a escriure és el bloqueig creatiu. És un problema corrent –que, poc o molt, tothom ha patit–, però són pocs els que s'atreveixen a parlar-ne. Dilluns al vespre Eduard Márquez va encomanar al públic que omplia el Teatre Romea de Barcelona els dubtes sobre la novel·la en què treballa des de fa cinc anys i que l'han portat a la paràlisi. La conferència, pronunciada entre quatre taules on s'amuntegaven dossiers, papers i llibres que l'autor d'El silenci dels arbres ha anat acumulant durant tot aquest temps, va entusiasmar els assistents, potser més –i aquesta és una ironia amarga– que si l'autor hagués presentat la novel·la. Són poques les presentacions de llibres que aconsegueixen aplegar més de 50 persones. Dilluns Márquez va convocar-ne més de 500 al Teatre Romea, i encara va quedar gent fora, que esperava que alguna localitat quedés lliure mentre la pluja s'anava animant.
"Per motius personals i familiars fa més de 25 anys que penso en aquesta novel·la –va dir–. No podia començar a escriure-la, perquè no estava preparat tècnicament ni emocionalment. També creia que em faltava experiència per enfrontar-me a la vida honesta i digna d'alguns personatges, però també a la mentida i a la tergiversació". L'escriptor acabava de publicar els contes de Zugzwang (Quaderns Crema, 1995) i començava a treballar en un altre llibre de narracions, L'eloqüència del franctirador (1998). Fa uns anys, quan va reescriure i reordenar aquests dos volums a Vint-i-nou contes menys (Empúries, 2014), va considerar que era el moment de reprendre el projecte, el "més ambiciós" que ha abordat mai. "Tenia un context narratiu molt potent, que començava el 17 de gener del 1969 i arriba fins al 1980, quan Jordi Pujol guanya les eleccions –va explicar–. Durant aquests anys l'èpica col·lectiva i la individual es van barrejar, perquè va ser una dècada de compromís i de sacrificis per la llibertat".
Una assemblea contradictòria
El que havia de ser una versió contemporània d'Història de dues ciutats, de Charles Dickens, es va anar embolicant. "Hi ha una gran quantitat de fonts disponibles: material d'arxiu, policial, acadèmic, periodístic, records esbiaixats...", va admetre, i per demostrar la dificultat d'escriure sobre aquests anys va llegir un esborrany de l'escena inicial de la novel·la, ambientada durant l'assemblea d'estudiants al Paranimf de la Universitat de Barcelona que va acabar amb l'assalt al rectorat i amb el llançament d'un bust de Franco per la finestra. "La disparitat de versions és enorme: algunes de les fonts consultades em deien que hi havia 500 persones a l'assemblea; d'altres, que n'hi havia 600, i d'altres, 1.000. Al rectorat hi van entrar, segons aquestes fonts, 20 persones, 60, 70 o 100. Nou de les fonts asseguren que el rector era present durant l'assalt; quatre, en canvi, diuen que no. I el que van penjar de la finestra és o bé una bandera vermella, o una pancarta o una cortina: una de les fonts deia que ni pancarta ni cortina", va explicar Márquez, que va provocar força rialles entre els assistents.
L'escriptor va reconèixer que "els dubtes tècnics i literaris" l'han atacat "sense pietat" des que treballa en el llibre. "Si opto per una novel·la coral com Manhattan transfer, de John Dos Passos, ¿no em farà perdre la intensitat narrativa? –es va preguntar–. La novel·la combina realitat i ficció: ¿com m'hi relaciono, amb això, sobretot èticament?" Márquez va llegir també un fragment sobre l'atracament el 2 de març del 1973 d'un banc del passeig de Fabra i Puig per part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), on militava Salvador Puig Antich. "Un altre problema amb què m'he trobat és de tipus emocional –va afegir–. ¿Podria ser que el que escrigués no estigués a l'altura de les vides dels personatges?"
"Després de deu mesos aturat, em pregunto: ¿ho deixo córrer o continuo fent provatures? Agota Kristof escriu, a L'analfabeta, que cal tenir paciència sense perdre l'esperança. Carson McCullers, en un assaig sobre l'escriptura, parla del moment de la il·luminació. Jo m'estic preparant per rebre-la, però no sé si arribarà". Márquez va voler tancar la sessió amb un missatge positiu: "Encara que després de cinc anys de feina pugui arribar a deixar la novel·la, n'he tret moltes coses. M'ha permès rellegir la nostra història recent, he après moltes coses sobre narrativa, he reflexionat sobre l'escriptura, i la recerca m'ha permès conèixer gent extraordinària".