Literatura

Dolores Redondo: "A Legarrea hi va haver l'última execució per bruixeria d'Espanya"

A la novel·la 'Les que no dormen NASH', l'escriptora basca s'inspira en un terrible crim que hi va haver a Navarra el 1936

ElizondoL’escriptora Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) prefereix no fer-se cap fotografia al costat de l’avenc de Legarrea, a Gaztelu (Guipúscoa). Està als peus d’un faig enorme i fa vertigen: són 60 metres de profunditat, és estret i fosc, i és l’escenari de crims reals. Té un paper essencial a Les que no dormen NASH, publicada per Destino en castellà i per Columna en català (amb traducció de Núria Parés Sellarès), la segona novel·la d’un quartet literari que l’escriptora va començar amb Esperant el diluvi (Columna/Destino).

Redondo no pot evitar que l’afecti estar a prop de l'avenc. El 2015 hi van trobar les restes d’un jove desaparegut el 2008. No es va poder acusar mai ningú del seu homicidi. Un any després, quan els espeleòlegs van poder-hi tornar a baixar, el que van trobar sota un munt de deixalles va ser molt més esfereïdor: els ossos de Juana Josefa Goñi, que estava embarassada, i sis dels seus fills, que tenien entre 18 mesos i 16 anys. Es va confirmar el que es creia que era només una llegenda inversemblant: una nit d’agost de 1936 desenes de veïns de Gaztelu, un poble de poc més de 300 habitants a tocar de Navarra, havien anat a buscar la Josefa i els seus fills, els havien fet caminar i els havien estimbat a l’avenc. Redondo explica que no va ser ni per raons polítiques ni ideològiques. El marit i el fill gran de la Josefa s’havien allistat en el bàndol franquista, i ella es va quedar sola amb els nens. Primer la van expulsar del poble, va malviure en una cabana de pastors, i després la van matar amb tots els nens.

Cargando
No hay anuncios

La periodista Alicia del Castillo va pujar pràcticament cada dia quan es van exhumar les restes d’aquesta família de Gaztelu. "He crescut aquí i tots crèiem que era una llegenda, que no podia ser veritat", diu. Quan els van exhumar, es va fer una cerimònia d’homenatge i hi van assistir molts veïns de Gaztelu. "Suposo que hi havia un sentiment de culpa en les famílies i era una manera de trencar amb aquest passat. Una veïna, quan va morir, al seu testament, va deixar en herència un nínxol per si la família apareixia", afegeix Castillo. És un crim que mai s’ha aclarit. "El silenci sobre el que va succeir és absolut, però, per fer això, l’odi havia de ser molt potent. Odiaven i temien la Josefa. Deien que feia servir l'antiga religió, que era molt guapa, que era diferent... no hi ha cap explicació que ajudi a entendre-ho", afirma l’autora. "És l’última execució per bruixeria del país", afegeix. A Navarra hi ha la creença que als avencs hi tiraven bruixes. Per això, molts reben el nom de sorginkoba (la cova de les bruixes).

Les creences com a motor d'un crim

La nova heroïna de Dolores Redondo, la psicòloga forense Nash Elizondo, baixa a les profunditats de l’avenc de parets cantelludes, però els crims que ha de resoldre no són reals sinó fruit de la imaginació de l’escriptora basca, que torna a barrejar hàbilment, com ja va fer a la trilogia de Baztan, novel·la negra amb mitologia, creences i pors ancestrals. "Quan vaig començar costava que s’acceptés, perquè el misticisme estava fora dels marges. Ara molts escriptors ho fan servir. Al capdavall, la fe, una fe pervertida, les creences, la por i les supersticions poden fer cometre un crim", assegura l’escriptora, que ja porta 5 milions de llibres venuts, ha estat traduïda a 39 idiomes i ha vist com dels seus llibres se n'han fet sèries i pel·lícules a Itàlia, França i Espanya.

Cargando
No hay anuncios

Les Valls Tranquil·les, com s’anomenen les del Baztan, Bortziriak i Malerreka, és el nom del quartet de llibres que ara està escrivint Redondo, que té molt clar com evolucionarà i acabarà. És un indret verd i humit, amb arbres gegantins i rius enganyosament inofensius. No només hi ha històries que han nascut de pors ancestrals, sinó també de contrabandistes del segle XXI. La tranquil·litat, segons Redondo, que ara té una casa al Baztan, és només aparent. "Quan escrius ho has de pensar tot, i m’he fet moltes preguntes que no surten al llibre. He tingut malsons amb aquest avenc", assegura.

Nash ha vingut per quedar-se. "M’ha permès explorar altres camins, perquè com a psicòloga forense no pot presentar-se a un lloc i preguntar, com ho faria un policia. Ha de ser molt més empàtica i no ha de qüestionar-se només qui i quan, sinó també el perquè", detalla. Com l’altra heroïna de Redondo, Amaia Salazar (la protagonista de la trilogia de Baztan i amb qui Nash congenia), és forta i decidida i la va criar la seva mare sola. L’escriptora té predilecció pels matriarcats. "El meu pare treballava al mar i estava molt fora de casa. Em vaig criar amb la mare, les tietes, les cosines, l’àvia...", diu Redondo.

Cargando
No hay anuncios

El poder de les dones

Nash i Amaia no són les úniques dones potents d’aquesta última novel·la. Hi ha també les Mitxelena, una mare i dues filles que tenen una funerària: "He gaudit moltíssim amb les Mitxelena. Són irreverents i fan el que els dona la gana". L’altra dona que apareix a la novel·la és la mateixa escriptora. "A vegades estic en un bar o comprant al poble i algú entra preguntant on està la casa de la Redondo, o com arribar a un lloc de la ruta del Baztan, i tinc la sensació que Redondo és una altra persona. Les novel·les han tingut un fort impacte al poble, fins i tot a la comissaria d’Elizondo hi ha el despatx d’Amaia Salazar. Em va agradar el joc de ser un personatge i dir coses que es diuen de mi, com ara que tinc un interior molt fosc o que segurament he tingut una infància traumàtica", relata amb un mig somriure.

Cargando
No hay anuncios

A la novel·la hi ha moltes altres picades d’ullet a persones que ha conegut l’escriptora. I fins i tot hi apareix un fet molt real. Nash ajuda a néixer una nena a qui anomena Leire, que és també el nom de la neboda de Redondo. "Vaig ajudar-la a néixer perquè estàvem a la casa de la meva germana, a la Galícia rural, i no arribàvem a temps a l’hospital. Vaig pensar el mateix que pensa Nash a la novel·la. Que si us plau passés alguna cosa i jo no hagués de passar per allò. Va ser molt primitiu i, afortunadament, va anar tot bé. Ara la Leire i jo tenim una connexió molt especial", explica.