"Les ciutats que viuen del turisme no trigaran a morir"

BarcelonaPotser perquè viu a cent metres del Colosseu, sempre infestat de turistes, el periodista i escriptor Marco d'Eramo (Roma, 1947) ha acabat dedicant-li un assaig. El selfie del mundo (Anagrama; traduït al castellà per Xavier González Rovira) s'endinsa en "la indústria més important del nostre temps", en paraules de l'autor. "Fa només dos segles ningú no podia preveure que dedicaríem tants diners i tant de temps a viatjar", explica. Segons Marco d'Eramo, que ha visitat recentment el CCCB, el turisme va ser possible gràcies a dues revolucions: "La primera, la revolució tecnològica dels transports. El primer que va dedicar un llibre a l'experiència de viatjar en creuer va ser Mark Twain. The innocents abroad [Els innocents a l'estranger] (1867-1869) val molt la pena". La segona revolució té a veure amb les conquestes socials a conseqüència de la lluita de classes: "Si els transports van permetre desplaçar-se físicament, el temps lliure retribuït i, més endavant, el sistema de pensions van fer possible que el turisme s'anés democratitzant. És important no oblidar que el turisme va ser fruit d'una lluita política. Si al principi només les elits es podien permetre luxes com el grand tour, el turisme es va anar expandint cap a capes cada vegada més àmplies de la societat, fins a arribar a l'actual turisme low cost".

Marco d'Eramo considera que, en el debat actual sobre el turisme, massa sovint es denigra el turista. "Vestit de forma ridícula, amb camises de flors, pantalons curts, xancletes i gorra, al turista no se'l pot prendre seriosament –comenta–. El turista, però, no és qui fa possible el turisme, sinó la seva mà d'obra". El menyspreu cap al turista ve de lluny. "El primer que el va fer servir en literatura, i amb connotacions negatives, va ser Stendhal", recorda. L'autor d'El selfie del mundo fa referència a Mémoires d'un touriste [Records d'un turista] (1838), en què l'escriptor francès narra viatges a llocs com la Bretanya, Normandia, Ginebra, Marsella i Bordeus intentant defugir les impressions banals sobre edificis emblemàtics i paisatges i mirant d'oferir un punt de vista singular i personal. "Stendhal és pioner en el menysteniment del turista, que va créixer més endavant, quan advocats, funcionaris, metges i altres professionals liberals van poder viatjar –afirma–. El turista va anar perdent la seva individualitat i es va acabar associant amb una massa. Ara per ara, un dels somnis del turista és viatjar a un lloc buit de turistes, fer mans i mànigues per arribar a una platja buida. És paradoxal".

Conseqüències del turisme

Després de resseguir l'evolució històrica del turisme, Marco d'Eramo enfoca El selfie del mundo en disseccionar el fenomen en l'actualitat. "El turisme ven una mercaderia immaterial però ho fa a través d'una estructura pesant i materialíssima. Perquè sigui possible necessita aeroports, carreteres, restaurants, agències de viatges, restaurants, botigues de souvenirs... Si mirem què representa el turisme directament al PIB de països com Espanya, França o Itàlia, ja s'acosta al 15%. En cas que incloguéssim totes les indústries que depenen del turisme, aquesta xifra seria molt més alta. Per això durant la pandèmia de la covid-19 la restricció de la mobilitat va tenir conseqüències tan dramàtiques, econòmicament parlant", explica.

L'impacte mediambiental de viatjar "també és molt elevat", afegeix D'Eramo, que destaca dues transformacions urbanes recents vinculades al turisme: "El preu del metre quadrat s'ha disparat als centres històrics de les ciutats. Les famílies ja no hi poden viure i marxen a altres barris. S'hi queden solters, expats i turistes". L'altra és "l'expulsió del trànsit": "El centre històric es converteix en un espai només per a vianants on s'intensifica la mercantilització. Hi ha ciutats com Londres i París que ja compten amb un entertainment district per a turistes, però la resta de superfície és per a la gent de la ciutat. El problema d'una ciutat no és que hi vinguin turistes, sinó que la ciutat visqui del turisme". Marco d'Eramo agafa aire i deixa anar una màxima contundent: "Les ciutats que viuen del turisme no trigaran a morir".

L'autor d'El selfie del mundo és especialment crític amb la patrimonialització. "El fetitxisme del passat i l'integrisme de l'antiguitat impedeixen que una ciutat avanci –diu–. Quan la Unesco certifica que un lloc és patrimoni de la humanitat en firma la sentència de mort". Un exemple extrem d'aquesta pràctica és el tiquet que s'ha de pagar per accedir al centre històric de Venècia. "Hi ha casos encara més al·lucinants, com ara el de la transformació recent dels sassi de Matera: aquelles mateixes coves fredes i humides on malvivia la gent han estat reconvertides en hotels de luxe –continua D'Eramo–. Ara pots pagar una fortuna per dormir en un lloc que no fa gaire era vist com una vergonya nacional".