Barcelona"Ni la carícia més agosarada, ni la llengua més sensitiva mai no em feren sentir tan torbada ni tan plena de desig", admet un dels personatges d'Epitelis tendríssims, llibre de contes que Carme Riera va publicar ara fa 40 anys i que Edicions 62 acaba de reeditar conjuntament amb Contra l'amor en companyia i altres relats, del 1991. "Quan el col·lectiu Ofèlia Dracs va publicar Deu pometes té el pomer, que eren de temàtica eròtica, em va venir de gust dedicar tot un llibre a l'erotisme –recorda ara–. Era molt diferent del d'ara, l'erotisme de finals dels 70. El sexe es descrivia amb termes clínics o també amb males paraules. El menyspreu sempre acompanyava les dones, i encara ho fa: cal recordar que una cosa horrible és un conyàs i una cosa magnífica és collonuda".

Mentre Carme Riera ultimava la seva primera novel·la, Una primavera per a Domenico Guarini –que apareixeria el 1981, guardonada amb el premi Prudenci Bertrana–, va escriure els vuit contes d'Epitelis tendríssims. "Hi vaig dedicar un estiu: als matins anàvem a dinar en un lloc paradisíac que ara ja no ho és tant, i a les tardes escrivia –fa memòria–. Als vespres explicava el que havia escrit a uns amics i segons les seves reaccions feia anar el conte per una banda o per una altra". A més de trencar estereotips i convencions de l'erotisme, Riera es va proposar esquitxar d'ironia totes les narracions, que a més comparteixen escenari, un hotel de Llucalcari, a Mallorca. "Els llibres es reben normalment sense cap interès: passava fa quatre dècades i passa ara, en què a sobre es llegeix menys –admet–. En el cas d'Epitelis tendríssims recordo que l'estiu següent de publicar-lo, la filla de l'amo em va dir que era una mentidera perquè ni m'havia quedat mai a dormir a l'hotel ni tot allò que explicava havia passat de debò. «Te jur que tots aquests que dius no han vingut!», em va cridar". Riera somriu amb un punt de malícia: "No havia entès que la imaginació és una de les normes bàsiques d'escriure ficció".

Del tabú a l'exhibicionisme

L'erotisme no ha tingut continuïtat en la narrativa de Riera. "Per a la meva generació, l'erotisme va ser un tabú –diu–. El llibre va sortir en un moment en què hi havia la col·lecció La sonrisa vertical [impulsada per Tusquets]. Eren els anys del destape, que van arribar després dels temps franquistes, en què si feies un petó a algú en un parc la Guàrdia Civil et podia detenir". Quatre dècades després, per a Riera l'erotisme es troba sobretot "als anuncis publicitaris". "Si el més profund és la pell, i hi estic d'acord, quan no exhibim els cossos podem fabular sobre ells –afegeix–. La desinhibició actual és un antídot contra l'erotisme". L'autora recorda que quan va al gimnàs es troba que moltes de les usuàries "es despullen al davant de la porta, sense cap pudor". Li costaria que cap d'aquestes imatges inspirés un dels seus contes.

Una dècada després d'Epitelis tendríssims, Carme Riera va publicar Contra l'amor en companyia i altres relats. "Les veus que sorgeixen, de forma fragmentada i només aparentment inconnexa, per explicar o explicar-se la seva pròpia història d'amor i/o desamor, són, en el fons, víctimes del poder del tòpic, dels estereotips amorosos que la literatura de totes les èpoques ha contribuït a crear i que les paraules han convertit en part constitutiva de la persona", escriu Mita Casacuberta al pròleg de la nova edició. Dos dels temes que connecten aquestes narracions són el món de la literatura i el dels autors. En una d'elles, La seducció del geni, una autora inèdita demana a l'agent Carme Balcells que li passi el contacte d'algun autor madur, entre els quals cita José Luis Sampedro, Pere Calders i Juan Benet. Ha canviat de sexe després de fracassar en l'intent de seduir cap escriptora. "En aquells moments, alguns autors importants s'havien casat amb dones molt més joves", recorda Riera. L'any que ve publicarà la biografia sobre Balcells –que va ser la seva agent durant dècades– i acaba d'enllestir el primer esborrany d'una nova novel·la.