BarcelonaLa directora escènica Carme Portaceli ha abaixat el teló del Teatre Nacional de Catalunya i ha posat una pila de llibres a la maleta per marxar de vacances. "M'encanta llegir a l'aire lliure, al mig del no-res, a l'Empordà, entre arbres, ocells i sons de la naturalesa", explica. Tanmateix, que li agradi aquesta calma no vol dir que busqui lectures lleugeres.

L'autora que no falta en el seu repertori és Leïla Slimani. Nascuda a Rabat el 1981 però instal·lada a París des que hi va anar per estudiar ciències polítiques al final de la dècada dels 90, Slimani va guanyar el premi Goncourt el 2016 amb Una dolça cançó (Bromera, 2017), que s'ha arribat a traduir a 40 llengües. "La crítica internacional la deixa molt bé, cosa curiosa, perquè és d'un feminisme enorme, i sabem que no està massa ben vist", reflexiona, suspicaç, Portaceli. Slimani sempre obliga el lector a mirar cap a realitats incòmodes, com ara la identitat, la sexualitat, el desarrelament, les ànsies de llibertat i la seguretat. Amb els anys, s'ha convertit ella mateixa en una figura incòmoda, fins al punt d'haver de marxar a viure a Lisboa.

D'entre les novel·les i assajos de Slimani, Portaceli recomana Sexo y mentiras (Cabaret Voltaire). "Recull testimonis de dones que expliquen la gran diferència del que s'espera d'elles a la vida, que és ser verges o esposes, respecte a una societat completament hipòcrita que projecta la seva sexualitat sobre les dones quan les dones en tenim una altra de completament diferent", explica la directora artística del TNC.

Slimani parla d'una educació sexual basada en la vergonya, la mentida, l'honor, les aparences i el sexe utilitzat com una eina de submissió de la dona. "En la mesura que podem reivindicar, val la pena reivindicar moltes maneres d'estimar, que no segueixin una línia a seguir. És un llibre preciós", sentencia Portaceli.