La cara oculta de Katherine Mansfield

Barcelona“Vull escriure poesia. Sempre em poso a tremolar al caire de la poesia. L’ametller, els ocells, el petit bosc on ets, les flors que no veus, la finestra on m’aboco i somio que et repenges a la meva espatlla, i les vegades que la teva fotografia «sembla trista». Però especialment vull escriure una mena de llarga elegia a tu… potser no en poesia. Ni tampoc en prosa. Segurament en una mena de prosa especial", va anotar Katherine Mansfield (1888-1923), el gener del 1916, en una entrada dels seus diaris. Tot i que és coneguda sobretot com una de les grans contistes del modernisme anglès, Mansfield va escriure poesia d'una manera més o menys intermitent, des que era adolescent i encara vivia a Nova Zelanda fins pocs mesos abans de morir a Fontainebleau. Després de la bona rebuda dels Diaris (L'Avenç, 2018) i Tots els contes (Proa, 2018), LaBreu reivindica la faceta més amagada de l'autora amb Salvatge i freda, una antologia de poemes que va escriure entre el 1903 i el 1922, triats i traduïts per Marcel Riera.

És el primer cop que aquests poemes es podran llegir en català. "Ni tan sols els coneixen les fans de Mansfield", assegura el traductor. De fet, encara romanen inèdits en la majoria de llengües. "Fins i tot al Regne Unit s'han publicat molt poc –diu la crítica literària Marina Porras, que signa el pròleg de l'antologia–. Tant dels contes com dels diaris se n'han fet moltes reedicions. La poesia, en canvi, és la part menys estudiada de l'autora, també perquè és un aspecte menor de la seva obra".

Segons Riera, Mansfield "no hauria passat a la història com a poeta", però aquest volum "complementa" la seva narrativa i reflecteix "les cinc característiques que la defineixen més com a escriptora: una sensibilitat afuada, un estranyament físic, una moral laxa, un cor trencat i un esperit lliure”. "La poesia de Mansfield ens descobreix que un univers literari no s'improvisa, sinó que s'ha de treballar molt –afegeix Porras–. Hi ha una conversa continuada entre els contes, els diaris i la poesia. Juga tota l'estona a provar els límits de la prosa i el vers, i barreja temes com la naturalesa, la mística, la mort, la malaltia i el pas de la infantesa a la joventut".

La poesia, una vocació precoç

Tot i que Mansfield va escriure més de 200 poemes, en vida no va publicar mai cap poemari. "Recorda una mica el cas d'Emily Dickinson", segons Riera, que va dedicar l'antologia Aquesta és la meva carta al món (Proa, 2017) a la poeta estatunidenca. "Mansfield va tenir una carrera poètica frustrada –diu Porras–. D'adolescent va intentar publicar un llibre il·lustrat de poemes infantils, però no va tenir èxit, i quan ja vivia a Londres va provar sort amb un altre recull, però tampoc ho va aconseguir". Això no vol dir que es prengués la poesia com un passatemps: "Quan va començar a escriure, volia ser poeta de la mateixa manera que volia ser contista, però en adonar-se que els contes li sortien millor s'hi va concentrar més". "Quan va veure que amb la narrativa es podia guanyar la vida, va oblidar una mica la poesia", afegeix Riera.

Potser precisament per això, Mansfield trobava en la poesia "un espai de llibertat que li permetia experimentar", segons Porras. "Recorria a la poesia per deixar escrites les emocions que la neguitejaven o la colpien i que no eren matèria d'un conte", diu Riera. I afegeix: "No tenia gaire cura per la forma, en general no té en compte els peus, ni la mètrica, ni la rima, però això no vol dir que no siguin poemes delicats".

Riera va optar per publicar una antologia perquè "molts poemes de l'obra completa no tenien un valor literari prou considerable". "Em va semblar que faríem més honor a Mansfield amb una bona antologia que no pas traduint indiscriminadament tots els poemes", afegeix. L'antologia inclou més poemes de l'última dècada que no pas dels anys de joventut, encara que a la col·lecció completa sigui al revés: "De més gran n'escriu menys, però són més consistents". Tot i això, l'imaginari natural de Nova Zelanda, on va passar la infantesa, impregna molts poemes del volum, com Clavellina nocturna, que fa referència a "una planta neozelandesa, una mena d'enfiladissa autòctona".