Llegim 17/12/2021

D’Alexandria a París de la mà de Durrell i Molière

Proa torna dos clàssics universals a les lleixes de novetats amb dues noves traduccions

3 min
Ricard Farré i Enric Cambray a 'Les dones sàvies'

BarcelonaTot i que el 15 de gener del 2022 se celebraran els 400 anys del naixement –o almenys el bateig– de Jean-Baptiste Poquelin (1622-1673), Molière per a l’art, no hi ha cap gran teatre que hagi programat algun dels seus famosos espectacles. Fa un segle, en canvi, es va aprofitar l’efemèride per encarregar-li una traducció de L’escola dels marits a Josep Maria de Sagarra, que “va mantenir-ne el vers i va enlluernar a tothom a l’època, Josep Pla, Prudenci Bertrana...”. Qui ho recorda és Miquel Desclot, que és qui s’ha ocupat personalment que no passi desapercebut l’aniversari d’un dels dramaturgs més importants de tots els temps traduint al català set obres, que Proa ha reunit en un únic volum, Set comèdies i un ballet. Hi ha les seves dues peces més populars, les sàtires serioses El tartuf i El misantrop, la comèdia-ballet El burgès gentilhome i les comèdies Amfitrió, El banyut imaginari, Don Joan i Les melindroses ridícules. “Les grans obres de Molière són en vers rimat, en alexandrins, i això avui no interessa, la dicció barroca és com del passat”, lamenta Desclot.    

Als anys 30, Alfons Maseras va traduir l'obra completa de Molière, una empresa ambiciosa perquè no existia ni en castellà, però ho va fer seguint els seus gustos: "Va destruir conscientment el vers. Creia que era el pare de la comèdia moderna i hauria d'haver escrit en prosa", diu Desclot. Tot i que des del segle XVIII hi ha testimonis de versions de Molière, d'ençà de llavors hi ha hagut traduccions esparses, fetes especialment per a adaptacions teatrals, que majoritàriament han perdut el vers. "En general ha desaparegut del món editorial tot i ser el comediògraf més important de la història occidental després d'Aristòfanes", objecta el traductor.

Les versions o inspiracions en els clàssics de Molière sí que són més habituals al teatre, com es podrà veure a la divertida versió de Les dones sàvies que torna el 21 de desembre al Maldà, en la seva quarta temporada en cartell. L'obra fa mofa dels falsos intel·lectuals i els pedants, una crítica que segueix sent vigent quatre segles després. "Parla dels arquetips de la conducta humana, que no han canviat gaire. El Tartuf parla de la hipocresia, i li va costar molt car. Els hipòcrites de la cort i l'Església li van fer la vida impossible!", assegura Desclot. És ressenyable que per les seves mans hi hagin passat els últims anys les traduccions de Petrarca, Shakespeare, Llull i Molière, quatre autors universals de quatre llengües i quatre segles diferents.

Un escenari i una literatura immersius

L'altra obra canònica que Proa acosta a les lleixes de novetats aquest Nadal és El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell (1912-1990). El quartet havia estat traduït en dues etapes i per dos autors diferents (Manuel de Pedrolo el 1969 i després el 1984, i el quart volum va anar a càrrec de Jordi Arbonès), però el segell del Grup 62 ha apostat per recuperar-lo en un sol volum i adaptat al català d'avui, a càrrec de Lluís-Anton Baulenas. "El català literari ha canviat molt en 40 o 50 anys", explica l'editor Josep Lluch.

Durrell construeix una "investigació sobre l'amor modern" –així ho descrivia ell– en un escenari fascinant com és l'Alexandria dels anys 30 i 40, on l'autor va viure durant la Segona Guerra Mundial. "És un gran exercici d'estil, però a més narrativament també ofereix la possibilitat d'endinsar-te en el món cultural d'Egipte, en una època de transició cultural amb la independència propera [1922]. Alexandria era la més europea de les ciutats egípcies, on hi havia principalment musulmans però també anglesos, francesos, jueus i coptes, que són els cristians descendents dels antics egipcis, uns dels grans desconeguts posats en una situació delicada, una minoria molt influent socialment i econòmicament però rebutjada per la cultura musulmana oficial", assenyala Baulenas. "És un fresc cultural del segle XX", resumeix.

El projecte li ha costat tres anys de feina a Baulenas, perquè és una obra de grans paisatges descriptius, plena de detall i concreció. "Lluny d'utilitzar una llengua estàndard i col·loquial, té un estil que obliga el lector a estar pendent de mil referents i detalls, té una riquesa extraordinària", diu Baulenas, que ha optat per estalviar al lector una gran profusió de notes del traductor. Justine, Balthazar, Mountolive i Clea són les quatre obres que Durrell va publicar entre 1957 i 1960, i, tot i que es poden llegir independentment –sobretot la primera–, no és recomanable. "És exigent, però la capbussada en la cultura egípcia és tan brutal que, a qui li agradi, quedarà meravellat, embadalit", assegura Baulenas.

stats