LITERATURA
Barcelona

Toni Sala: “Si no busques Déu, persegueixes una justícia o una moral”

Escriptor. Publica la novel·la ‘Persecució’ a L’Altra

Toni Sala, a Barcelona / PERE TORDERA Zoom

“Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó”. Parla l’Èlia, una de les quatre veus narradores de Persecució (L’Altra, 2019), la nova novel·la de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969). Han passat cinc anys des d’ Els nois, que s’ha traduït a l’anglès i el croat. Sala continua aprofundint en el retrat d’una petita part de la societat catalana contemporània. Tenim un assassí que fuig, l’Albert Jordi. L’Èlia, que vol saber per què la seva parella actual va ser capaç de matar la dona d’una ganivetada al coll. La Teresa, recepcionista de l’hotel de Riudellots on va a parar l’Albert Jordi. En Mercury, parella de l’Andrés: els dos antics presidiaris tenen un pla sinistre per guanyar molts diners envalentits pel consum de cocaïna. Som a la Catalunya de l’estiu del 2017, que es prepara per al referèndum d’autodeterminació i patirà els atemptats del 17 d’agost, el de la Rambla de Barcelona i el de Cambrils. Com diu en Mercury: “La vida és la selva i la selva és liberal. Intenta fer lleis pels lleons”.

La polifonia de veus que apuntava a Els nois es confirma i s’amplia a Persecució, la novel·la més llarga que ha escrit fins ara.

Els nois estava escrita en una tercera persona que de seguida entrava a dins del cap dels protagonistes. Aquí m’he arriscat més, perquè tot és primera persona i vaig canviant de veus: la novetat és que hi ha assassins i dones. La meva obligació com a escriptor és assumir riscos.

La seva narrativa és exigent, no només pels temes que planteja sinó també per la gran quantitat d’imatges. Penso, per exemple, en aquesta: “Un escorpí de cases bevia a l’estany en forma de fetus”.

Com a escriptor em dec als meus pares, que són els autors que valoro. Entre ells hi ha Mercè Rodoreda, Josep Carner, Joaquim Ruyra... Si volgués sortir a la tele o guanyar premis faria llibres diferents.

No és una novel·la només realista.

Podríem capgirar-ho i dir que a Persecució hi faig, de tant en tant, excursions cap al realisme. En un llibre te la jugues de debò en la imaginació. ¿Fins on pot arribar la teva imaginació sense que sembli una mentida? La literatura està en el terreny del que és i del que no és. Si es manté al llarg dels anys és perquè pesa més el que acaba sent. El cor de la literatura no és el realisme sinó la imaginació.

Al centre d’aquesta novel·la hi ha l’assumpció de la culpa i la pregunta de si la redempció és possible. És un tema que em remet directament a Dostoievski.

És un autor que ha marcat la literatura del segle XX. La temàtica moral i el fet d’abordar la mort s’expressa literàriament des de la Bíblia, com a mínim. El primer mort que hi trobem és Abel, assassinat pel seu germa Caín. Estem fets de literatura: la consciència es fa a través de les històries. No és casual que, molts anys després, quan Harold Bloom publica El cànon occidental [1994] esculli, entre la tria d’autors, Freud.

A través de la psicoanàlisi, Freud intentava arribar a la veritat de cadascú. Els personatges dels seus llibres - des de Rodalies (Edicions 62, 2004) fins a Marina (2010) i Provisionalitat (Empúries, 2012) - fugen per acabar trobant-se a ells mateixos.

Molts fugen perseguint el coneixement, que sempre és coneixement d’un mateix, al final. Persecució parteix d’un cas real que em van explicar en què un home havia confessat a la seva parella que anys enrere havia assassinat la seva dona. La història acabava aquí, perquè ella li va dir que no volia saber res més d’ell. La novel·la, en canvi, mostra una persecució moral i indaga sobre el mal. Quina implicació moral té aquest interès pel mal? Primo Levi, referint-se als camps d’extermini nazis, deia que potser no s’havia de comprendre tot el que va passar, perquè “comprendre gairebé vol dir justificar”.

Hi ha passatges que em recorden el Macbeth de Shakespeare. Mercury podria ser el Mercutio de Romeu i Julieta. I l’Èlia sembla una versió lluminosa de l’Ofèlia de Hamlet.

El teatre m’interessa molt, és l’exteriorització total del pensament, la paraula viva. L’autor de teatre juga constantment amb el temps. Macbeth és una de les obres de Shakespeare que he llegit més vegades, però no hi havia pensat en absolut, mentre escrivia Persecució. Hi ha un moment de l’obra que neteja la sang i es queda enganxada a la fulla...

Com a la fulla del ganivet de l’Albert Jordi!

A la Bíblia, Déu crida Caín després que hagi matat Abel: “Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra!”. El condemna a voltar pel món.

A les seves novel·les no hi ha un Déu al qual puguin acudir els personatges.

Quan Nietzsche diu a finals del segle XIX que Déu ha mort inaugura el nihilisme. Si no busques Déu, persegueixes una justícia o una moral. És el que veuran més endavant els existencialistes: Déu es manifesta a través de la transcendència dels actes. “Si et mato, això no acaba aquí”.

Els protagonistes de Persecució viuen a la Catalunya que estava a punt de patir els atemptats. En un passatge es descriu Espanya com “el país dels monopolis, de l’AVE i dels aeroports sense avions...” i també es parla de “bancs privats pagats amb diner públic, la màfia sistèmica, el rei corrupte, la poma podrida d’Europa”.

Tot això cada dia es veu una mica més. Algú que es pugui permetre parlar sense jugar-s’hi la vida segurament hi estarà d’acord. Tothom sap què ha fet el rei: una altra cosa és que consentim els seus actes. Quan vaig publicar Petita crònica d’un professor de secundària [Edicions 62, 2001] vaig denunciar que el sistema educatiu estava fet una porqueria. Dues dècades després ningú defensa que l’ensenyament públic estigui bé.

Els homes del llibre són més violents que les dones. És a elles que els atorga la possibilitat de construir i de sortir-se’n.

Una traductora a l’alemany em va dir fa temps que si volies trobar algun personatge positiu en les meves novel·les havies de recórrer a les dones. Jo crec que a Persecució no és així. Hi ha escenes on algunes de les protagonistes també es comporten amb malícia. Potser perquè soc un home, però, la meva esperança es troba en les dones.