Barcelona“Si en els nostres llibres parlem sense por, aquesta és la millor manera de resistir a l’opressió i a la foscor que vivim”. L’escriptor i activista pels drets humans turc Burhan Sönmez és un dels participants del XXXV Festival Internacional de Poesia, que aquest vespre aplega cinc veus d’horitzons ben diferents al Palau de la Música Catalana. Sönmez, un novel·lista que va haver de renunciar a la seva llengua materna, el kurd, per adaptar-se a l’oficial, el turc, marca el to d’aquesta edició poètica i reivindicativa.
Què tenen en comú Antònia Vicens, Rita Dove, Luis García Montero, Lebo Mashile i el mateix Sönmez? Una manera de concebre la poesia com una via per dir la veritat i conjurar el dolor de l’exili, tal com defensa Lebo Mashile; narrar la vida de col·lectius oprimits, com ara les dones afroamericanes, segons apunta la nord americana Rita Dove, o bé “revoltar-se contra aquest món de bellesa, però també de misèria imposada”, en paraules de la mallorquina Antònia Vicens.
“A Turquia és molt popular el procés català”, explicava ahir en un apart Sönmez, autor de l’aplaudida Istanbul, Istanbul (2015). “Hem vist com totes les guerres del món es copien i els governs també, l’espanyol del turc o l’indi de l’americà, però davant de les mentalitats despòtiques dels governants, les classes han de defensar els seus drets i hem de prendre la paraula -afegeix-. Davant del clam de la gent, el govern d’Espanya ha actuat malament, perquè per aturar-lo ha usat la violència i la presó, i això és un error típic dels governs despòtics”.
Una altra autora que va haver de renunciar a la seva llengua materna és Lebo Mashile, que va viure escindida entre Sud-àfrica, d’on era originària la seva família, i els Estats Units, on es va criar. En el seu cas era el susu, i ahir evocava el dolor inefable que va causar l’exili en els seus pares: “Per això em vaig convertir en poeta, per articular el que no està dit”. Amb una clara influència de la narrativa oral -“les paraules són música”-, Mashile va rebre el premi NOMA, un dels més prestigiosos en la literatura africana, amb In a Ribbon of Rhythm (2005).
Rita Dove, guanyadora d’un premi Pulitzer de poesia el 1987 amb Thomas and Beulah, va parlar de la seva primerenca passió per la literatura: “Als 10 anys vaig llegir Shakespeare i no el vaig entendre tot, però sí que vaig entendre la música del llenguatge”. Reivindicant el poder de la llengua i la seva capacitat comunicativa “a un nivell molt profund”, Dove va decidir tractar als seus llibres temes que no trobava en els altres: les dones i els afroamericans. Les dones “submises” també són presents en la poesia de Vicens, que va confessar-se “decebuda” per les paraules: “Em pensava que em durien a la saviesa i soc al mateix punt: no sé res”, va dir.
La lectura de poemes d’aquestes veus diverses i alhora connectades es farà sota la direcció artística de Baró d’Evel, i comptarà amb l’actuació del Lassus Quartet, Camille Decourtye i Blaï Mateu.
