LITERATURA
JORDI GARRIGÓS
Barcelona

Martínez Sagi, la poeta i esportista catalana oblidada a l’exili

Una antologia poètica i periodística reivindica una de les pioneres del feminisme a casa nostra

Martínez Sagi, la poeta i esportista catalana oblidada a l’exili Zoom

La història d’Anna Maria Martínez Sagi és la d’una catalana oblidada. Arraconada però no anònima, perquè va ser un personatge força popular als anys 30, quan era una de les poetes més prometedores en llengua castellana a la vegada que campiona d’Espanya de llançament de javelina, primera directiva a escala mundial d’un club de futbol (el Barça), cronista de guerra i pionera de la lluita feminista. La seva carrera es va interrompre abruptament quan, havent format part del bàndol perdedor de la Guerra Civil, va patir un exili de quasi 40 anys que va esborrar el seu rastre. Amb tot, gràcies a l’olfacte de Juan Manuel de Prada la seva figura no s’ha esborrat del tot. L’escriptor va conèixer la vida i obra de Martínez Sagi al final dels seus dies i va convertir-la en la protagonista d’una novel·la, Las esquinas del aire (Planeta, 2000). Ara n’ha recollit i prologat l’antologia La voz sola (Fundación Banco Santander, 2019), un recull de l’obra poètica i periodística.

Nascuda el 1907 en una família burgesa i de tradició catalanista, Martínez Sagi semblava destinada a ser esportista d’elit. El seu pare, Josep Martínez, era empresari tèxtil i amic personal de Joan Gamper, coincidència que el portaria a formar part d’una de les primeres juntes directives del Barça. Fruit d’aquesta vinculació amb el club, el seu germà Armand Martínez Sagi també ingressaria al FC Barcelona com a futbolista del primer equip. Avui encara és el jugador més jove en debutar i marcar amb la samarreta blaugrana. Amb l’Armand, l’Anna Maria formaria una extraordinària parella de tenis, un dels seus esports favorits, però no l’únic. Martínez Sagi, a qui un metge va recomanar fer exercici després d’un sorprenent augment de pes, va trencar barreres de gènere practicant el bàsquet i l’atletisme, esport en què arribaria a ser campiona d’Espanya en llançament de javelina, l’any 1931.

De conviccions catalanistes i republicanes -sempre va moure’s a l’entorn d’ERC- Anna Maria Martínez Sagi va començar a cultivar el feminisme al Club Femení i d’Esports, ideologia que compartiria amb altres escriptores, com Anna Murià i Maria Teresa Vernet. Coetània de Mercè Rodoreda, escriptora que no li agradava especialment, va començar a publicar poesia l’any 1929. Era una de les grans promeses en llengua castellana: l’ Abc la va considerar una de les hereves de Rosalía de Castro.

Professora als Estats Units

Paral·lelament als poemes, iniciaria la feina de periodista publicant textos socials i feministes en mitjans com La Rambla. Quan va esclatar la Guerra Civil, Martínez Sagi havia virat a posicions anarquistes, enlluernada en gran part pels discursos i la figura de Bonaventura Durruti. Aquesta militància la portaria al front d’Aragó, l’any 1937, on arribaria després de ser ferida per la metralla d’una explosió. De l’experiència bèl·lica n’escriuria excel·lents cròniques al diari Nuevo Aragón, que van destacar per la qualitat literària i per dotar el conflicte d’una mirada humana. Un cop perduda la guerra, el rastre de Martínez Sagi es va anar perdent en la memòria col·lectiva, tot i que està provat que va participar en la Resistència francesa, després de travessar la frontera, i que va viure molts anys als Estats Units, on va ensenyar castellà a la Universitat d’Illinois.

L’any 1977 tornaria a Catalunya acollint-se a la llei d’amnistia. No va ser un retorn fàcil, ja que va intentar publicar, sense sort, part dels poemes escrits a l’exili. Les negatives de les editorials la conduirien al desengany amb l’escena literària, un silenci que s’acaba amb la publicació de La voz sola, quasi 20 anys després de la seva mort, sola i oblidada, en una residència de Santpedor.

Un encàrrec a Juan Manuel de Prada abans de morir

“Fer aquesta antologia ha sigut un deure moral”. Anna Maria Martínez Sagi, decebuda amb un país que no va apreciar la seva obra, va confiar una caixa de cartró a Juan Manuel de Prada. A l’interior hi havia poemes escrits durant l’exili i unes memòries que encara no han vist la llum. L’escriptor va rebre l’encàrrec de publicar-ho tot després que ella morís, però amb una condició: que haguessin passat entre 15 i 20 anys. “[Anna Maria] Volia deixar passar aquest temps per arribar a un nou públic que potser sí que consideraria l’obra rebutjada als anys setanta. A més, no volia ofendre els familiars d’Elisabeth Mulder”, explica De Prada.

És precisament l’escriptora d’origen holandès, amb qui va tenir una relació amorosa, la receptora de tots els poemes recollits a La voz sola. Respecte als articles periodístics, l’edició publicada per la Fundación Santander recull el millor de l’obra en català i castellà (molt més extensa) de Martínez Sagi, incloent-hi crònica de guerra, però també textos sobre literatura, societat i feminisme.