BarcelonaConsiderat l’enfant terrible de les lletres turques -fill de diplomàtic, nascut a Grècia, educat a Brussel·les i molt crític amb el règim del seu país- Hakan Günday s’enfronta a la realitat llançant preguntes. Amb Daha! (Periscopi/Catedral), l’escriptor es capbussa en l’infern del tràfic de persones a partir de la mirada del Gazâ, el fill d’un traficant salvatge i assassí. Ahir l’autor va tancar el cicle Vella Europa, noves utopies al CCCB amb la conferència El preu de la por.

Per què en Gazâ és un nen?

Escriure és la millor eina per pensar. Quan vaig començar a escriure, em vaig proposar fer-ho sobre allò que no entenc i que l’inici de cada novel·la fos una pregunta. I un nen formula preguntes, perquè no ha passat prou temps al món per habituar-se a totes les tragèdies del planeta. Però un adult, després de llegir un article sobre la mort de 40 persones que han intentat creuar el mar Egeu, la primera reacció que té és passar la pàgina i arribar als esports.

La novel·la presenta situacions de barbàrie i brutalitat a través del tràfic de persones. Per què es va fixar en aquest fenomen?

Volia estudiar la naturalesa de la relació entre l’individu i el grup. El tràfic d’éssers humans es basa en aquesta relació. Pots ser professor o jardiner, però quan abandones la teva llar amb un destí desconegut, tot el que has après al llarg de la vida no serveix absolutament per res. Et converteixes en un fugitiu i estàs obligat a cedir tota l’autoritat al traficant. Aquí és on s’estableix una dictadura en pocs segons.

En Gazâ fa un experiment sociològic amb 30 il·legals que té tancats en un magatzem. Però la normalitat del protagonista és l’absència d’educació emocional. ¿És víctima d’un altre experiment sociològic?

Sí. Viu en un experiment sociològic que anomenem realitat. El pare dirigeix el laboratori, on la vida de les persones no té valor. Se’ls veu travessar deserts i mars i se’ls tanquen les portes al nas. En Gazâ recrea l’experiència en un dipòsit on hi ha 30 persones completament desesperades. Ell reprodueix la relació que manté amb el pare, basada en l’abús, la pressió i la violència, i observa què passa. Vol veure si és possible trobar sortida al cercle viciós per a aquestes persones, però s’adona que les coses empitjoren. Aleshores entén que està sol davant del seu enorme problema, on el centre és el pare, i marxa a la recerca d’una solució que s’ha d’inventar. Perquè intentar resoldre els nous problemes amb vells mètodes no funciona.

Els immigrants pràcticament no tenen veu a la novel·la. Els veiem sempre a través dels ulls del Gazâ, que els tracta com a “trossos de carn”. Per què tenen aquest paper?

Em calia explicar aquesta història des del punt de vista de l’inidividu, que es manté fix mentre els grups van passant. Aquesta és una de les raons per les quals els immigrants es converteixen en una mena de decorat. La segona raó és perquè ells ocupen un espai que té molts paral·lelismes amb la realitat. A la novel·la és com si no tinguessin una vida, com si fossin fantasmes, i això té similituds amb el món real. Per exemple: Turquia té 1.550 quilòmetres d’est a oest. Durant molts anys, aquestes persones apareixen com a xifres en articles de només quatre línies als diaris quan parlen de la gent ofegada al mar Egeu. Haurien pogut viatjar centenars de quilòmetres sense ser vistos, com si no existissin. Però surten als diaris perquè han mort. Per això són gairebé transparents a la novel·la, per crear un paral·lelisme amb el que passa avui dia.

El Gazâ experimenta diverses contradiccions emocionals. Assumeix la seva monstruositat la primera vegada que s’enamora, diu que odia el pare però també en necessita l’afecte. Quin rol juguen aquestes dualitats en el fet que el Gazâ vulgui trencar amb el seu passat?

La contradicció és l’essència del Gazâ. Una part d’ell està disposada a obeir el seu pare a tota costa per sentir-se en consonància amb la realitat que l’envolta. Una altra part d’ell dubta, i aquests dubtes són el punt de partida de tot. Després de l’experiment sociològic, es pregunta: ¿és possible que això no sigui l’única realitat?, ¿és possible que aquesta no sigui la manera adequada de viure i de comportar-se amb altres persones? Aquí comença a obrir els ulls i intenta mantenir-se despert. S’adona ràpidament que la gent té tendència a esdevenir idiota i cruel i entén la condició humana com un combat continu per intentar mantenir-se ferm contra aquestes dues tendències.

¿És més fàcil escriure sobre la barbàrie d’en Gazâ gràcies al fet que el seu pare és un assassí?

L’existència d’aquest pare ajuda a crear una cadena de violència. Però en Gazâ aprèn ràpidament que la qüestió d’aquest horror es deu als posicionaments i a les decisions que pren a la vida. Com a éssers humans, tenim la capacitat de produir l’horror a partir de zero. Quan l’infant ho entén comença la seva cerca de redempció, perquè té por de si mateix.

Ell és conscient de la brutalitat dels actes que comet, però no expressa un sentiment de culpabilitat. Per què no sent penediment?

Durant molt de temps, en Gazâ creu que per ser una persona com cal ha d’obeir el seu pare. I quan obeeixes ordres pots cometre els pitjors crims sense sentir-te culpable, perquè has cedit la responsabilitat de presa de decisions a una altra persona. En Gazâ diu que si no trobes una altra persona per cedir-li aquesta responsabilitat, sempre et queda Déu. Al principi, el fet de legitimar l’horror de la seva vida amb l’obediència implica que no senti culpabilitat. Amb el temps, quan la malaltia psicològica esdevé una presó, s’adona que ell també ha pres decisions.

De fet, ell pren algunes decisions sobre la seva vida, però són petites eleccions. Fins a quin punt el Gazâ és fruit de les circumstàncies?

És víctima de les circumstàncies i, alhora, una màquina reactiva. Està en la posició del botxí i actua com una paret: et reenvia allò que tu li envies amb una força encara més gran. Després s’adona que no és l’única víctima i les coses canvien. Però al principi, quan és un nen, la seva reacció davant dels immigrants és odiar-los. Vol anar a jugar amb els amics i creu que els il·legals venen per molestar-lo. Amb el temps, entén que és el món, amb totes les seves desigualtats, qui envia aquestes persones a casa seva. Ells també són víctimes de les circumstàncies, però les circumstàncies som nosaltres mateixos.

Des del principi, el Gazâ és honest amb el lector i parla explícitament de la seva monstruositat. Per què va dotar el protagonista d’aquesta sinceritat narrativa?

El Gazâ s’explica la història a ell mateix perquè intenta arribar a la pau amb el seu passat. Siguis un individu, una societat o un país, per fer les paus amb el teu passat has de ser sincer amb tu mateix. Si no, només s’assoleix un alto el foc, però no la pau. Però el Gazâ també sap que la memòria d’un ésser humà no es basa en l’oblit i que recordem tal com ens convé. Sap que la persona a qui pot dir més mentides és a ell mateix.

És una novel·la redemptora?

Busca la redempció. El protagonista ha nascut en una cel·la social on els murs estan fets de carn i ossos. Aquestes presons són més sòlides que no pas les que estan fetes de granit o de formigó. Pot cridar tot el que vulgui però ningú l’escoltarà si les persones que l’envolten no l’autoritzen a sortir. El Gazâ es pregunta: com puc escapar?, ¿cal que trenqui els murs o cal que excavi un túnel? I d’això se’n deriva un altre interrogant: ¿a l’altra banda del túnel hi haurà la sortida cap a la redempció o entraré a una altra presó social?

Defineixes Turquia com un pont entre civilitzacions. ¿Ho segueix sent?

Si Turquia fos capaç de fer les paus amb si mateixa, aleshores podria convertir-se en un pont. Però no és suficient ser un pont, cal que estigui obert i que hi hagi circulació. El potencial de ser un pont existeix, però Turquia encara no ha acabat la guerra amb si mateixa.

La primera novel·la sobre la crisi dels refugiats

Daha! és la primera paraula que aprenen els il·legals que travessen Turquia a la recerca d’una vida millor. El mot significa més en turc i els fugitius l’utilitzen per demanar més aigua i menjar als traficants. Günday s’apropia de la paraula per batejar una novel·la on es concep com a normal sotmetre els refugiats a tot tipus de perversions.

Escrita el 2013, Daha! s’integra en la barbàrie, el sadisme i l’agonia derivats d’un context on els éssers humans són tractats com a mercaderia. Guardonat amb el premi Médicis Étranger el 2015, és un dels primers llibres sobre la crisi dels refugiats i relata, amb una veu narrativa tan clara com esfereïdora, l’impacte de créixer en un entorn sense afecte ni moral.