Aquesta setmana més que un article escric un suggeriment, una petició, un clam. Si teniu una nena i no teniu el nom decidit, poseu-li Tura! Sempre l'he trobat un nom bonic, molt sonor, original i, a més, com sabeu, la marededéu del Tura és la patrona d'Olot.
Buscant informació per escriure sobre el nom de Tura en aquest racó de l'Ara Llegim, descobreixo -amb alarma- que, fa poc menys de dos anys, a Catalunya només quedaven cent noranta-nou Tures (més habitual que les fórmules antigues Maria del Tura i Maria Tura). Podríem dir que Tura, doncs, és un nom que està en perill de desaparició. I tant que la gent s'esforça a buscar noms originals ben lluny de casa, de civilitzacions llunyanes o de cultures exòtiques! El nom té relació amb la manera com antigament el català es referia als bous, perquè va ser aquest animal, segons la llegenda, el que va desenterrar la imatge de la Mare de Déu. Després de dies i dies de constància per part de l'animal d'anar a rascar en un determinat indret, el pagès va anar a mirar què hi havia i va trobar una imatge de talla de fusta, romànica, que actualment es venera al santuari del Tura.
A Catalunya hi ha moltes llegendes relacionades amb les marededéus trobades (totes celebren el sant el dia 8 de setembre). Són imatges trobades en amagatalls naturals com una cova, a sota d'un esbarzer florit o a prop d'una font. La majoria, segons la tradició, les va amagar algú durant la invasió musulmana. Son marededéus trobades les de Núria, Montserrat, Queralt i Meritxell, per citar els noms més posats, però també de Roca, Urgell, Puigcerver, Serra i Claustre. N'hi ha a tota la Mediterrània, són marededéus trobades i no aparegudes, i l'heroi que les localitza sol ser un personatge senzill i popular.
A la Garrotxa, el nom de Tura, tot i estar en perill, ha fet una petita revifada, i hi ha famílies que segueixen la tradició i poden tenir el nom a diverses generacions. No hi ha problemes de confusió: l'àvia es pot dir Maria del Tura, la filla Maria Tura o Tura i la més petita, la néta, Turina.
