La nostàlgia és un dels pilars de la indústria del còmic. No és estrany, per tant, que alguns editors facin més caixa amb les reedicions que amb les novetats. La majoria d’autors, però, són renitents a revisitar les seves obres mestres per evitar ser encasellats, malgrat els precs dels lectors per ressuscitar els ídols del passat. Per això va ser una sorpresa l’anunci que Neil Gaiman celebraria el 25è aniversari de Sandman amb una minisèrie. De seguida, però, van aparèixer els recels d’alguns popes comiquers que defensaven que era impossible afegir alguna cosa a una obra que comprèn 10 volums i que suma més de 2.000 pàgines. Doncs repte superat, perquè Gaiman va saber trobar l’escletxa narrativa per recuperar Morfeu del limbe amb una preqüela que ha estat -com ja s’esperava- un gran èxit de vendes i que, a més, no ha decebut ni els neòfits ni els seus lectors de tota la vida. Així, l’escriptor va localitzar en el primer número de la sèrie -publicat l’any 1989- la vinyeta perfecta que li permetia ara explicar els successos previs a la captura de Morfeu per part de l’ocultista Roderick Burguess. L’únic retret que se li pot fer a aquesta represa és la tria d’un dibuixant -el pretensiós J.H. Williams III- que a força de barroquisme acaba obstruint la lírica de l’escriptura de Gaiman. Però en qualsevol cas és un mal menor que no entela gens el retorn d’un clàssic.