EL LLIBRE DE LA SETMANA
Llegim 02/07/2016

Morir sense morir, viure sense viure

Ressenya de 'Cero K', de Don DeLillo, publicada per Seix Barral

Pere Antoni Pons
3 min
Morir sense morir, viure sense viure

Moltes novel·les de Don DeLillo, també les que retraten un període determinat de la història dels EUA amb una mirada panoràmicament realista (posem Libra i Submón ), tenen una atmosfera i uns elements estructurals propis de la ciència-ficció.

És una influència que es nota, per començar, en el ventall de temes que DeLillo ha tractat amb més freqüència, des de l’amenaça nuclear i les conspiranoies de la Guerra Freda fins a l’omnipotència quasi abstracta de les grans corporacions o el fet de viure en un món sobresaturat per uns mitjans de comunicació que mai no callen, passant per la influència de la tecnologia en la vida de les persones o per l’obsessiva por a la mort que rosega molts dels seus personatges. No són temes que per força vagin associats a la ciència-ficció, naturalment, però sí que han estat usats sovint pel gènere, i és un bagatge que DeLillo té en compte. A més, sempre sol enfocar aquests temes des d’un vertigen existencial que n’emfatitza els aspectes morals i metafísics més inquietants. Igual de rellevant és que l’empremta de la ciència-ficció també es faci palesa en l’estil. La de DeLillo és una prosa analítica i asèptica, però ho és d’una manera robusta, hipnòtica, absorbent. És una prosa distant, però també intensa: la desconcertant voluptuositat de la fredor.

Sigui com sigui, DeLillo poques vegades havia abraçat la ciència-ficció d’una manera tan evident i desacomplexada com en la seva última novel·la, Cero K, molt ben traduïda al castellà per Javier Calvo. El narrador protagonista, Jeffrey Lockhart, és el fill d’un multimilionari ja en la seixantena que, amb la seva immensa fortuna, ha sufragat un programa mèdic pioner en la lluita contra la mort. El programa, ultrasecret i només a l’abast de l’economia d’uns pocs, es porta a terme en unes sofisticades instal·lacions subterrànies situades entre el Kirguizistan i el Kazakhstan. En principi, el programa consisteix només en la criogenització de persones malaltes, a les quals se’ls congelen els cossos a l’espera d’un futur en què la malaltia que pateixen podrà ser curada. A poc a poc descobrirem, però, que el programa no és tan sols un experiment mèdic, sinó també una medicalització de la utopia, un projecte que barreja la mística religiosa, l’ambició socioètica i la fantasia tecnològica per assolir l’objectiu de renéixer en una realitat més autèntica.

Quan Jeffrey, incrèdul, arriba al misteriós indret, conegut com la Convergència, ho fa perquè el seu pare, amb qui manté una relació distant des que aquell va abandonar la seva mare quan ell tenia tretze anys, li ha demanat que hi vagi. Tot i que en teoria el pare és allà perquè la seva jove esposa, molt malalta, ha de ser criogenitzada, en realitat ha convocat el seu fill perquè, tot i gaudir de bona salut, també ha decidit congelar-se. És una decisió que aboca el Jeffrey a un abisme de dilemes -quin sentit té la vida sense la mort?, fins a quin punt l’artificialització de la mort comporta una deshumanitzadora artificialització de la vida?-, els quals són tractats més des de l’especulació filosòfica que no pas des del dinamisme narratiu.

En general, la novel·la és molt millor per les reflexions que provoca que no pas per la proposta literària que serveix, en ocasions massa indefinidament solemne o massa hermètica. Amb tot, té aspectes admirables. Un és la creació de la Convergència, una mena de temple científic i alhora de laboratori espiritual on es pensa i es treballa entre l’avantguarda i el desvari. Significativament, és un espai que ha estat construït lluny de tot el que és raonable -“ de esa carga que se denomina pensamiento responsable ”- i on, com en els llocs de reunió religiosos, s’hi fomenta la por a la mort perquè els pacients (o fidels) abracin “ la majestuosa promesa de una segunda vida ”. En un recurs usual en DeLillo, la por a la mort s’indueix a través de pantalles que no paren d’emetre imatges calamitoses: sermons visuals apocalíptics.

Igual com les seves últimes novel·les -posem L’artista del cos, L’home del salt i Punt omega -, Cero K és interessant, agosarada, ambiciosa. Cau lluny, però, de les obres mestres - Ruido de fondo i, sobretot, Submón - que han convertit DeLillo en un dels grans noms de les lletres nord-americanes modernes.

stats