Barcelona"Necessiten, necessitem , símbols per recuperar l'autoestima, i tu, Ximo, creu-me, n'ets un. Sí, ja sé que et costarà acceptar-ho, perquè vius massa allunyat del món, però t'asseguro que ets una figura molt estimada. Una icona del barri. No els pots fallar. No ens pots fallar". Així s'adreça la Bella Assurdina -"antiga sex symbol basca i alhora universal de les teresianes de Ganduxer"- a un dels personatges principals d' El desertor en el camp de batalla , Ximo Ximoi, antic home de teatre aïllat en un colomar per culpa de l'obesitat que el manté prostrat en un llit. A finals dels 90, Ximoi es marcava el repte de superar l'home que ostentava el rècord Guinness de l'home més gras del món. Una dècada més tard, amb el cos arruïnat, es guanya la vida convertit en fenomen i freak , cobrant entrada perquè els veïns i els turistes observin la seva excepcionalitat a través d'un vidre. La icona de barri és l'antítesi de la imatge saludable i atlètica propugnada a través de la cultura de gimnàs. Una intuïció: hi ha més gent apuntada al DiR que lectors de literatura. "Recordo un matí que feia un volt per la rambla de Badalona. Estava plena de gent que anava en bici, feia fúting i tota classe d'esports -explica Julià de Jòdar amb un somriure agradable i al mateix temps sorneguer, al menjador de casa seva-. Més que les ganes de tenir bona salut, es busca obsessivament la prevenció de la mort. Més que guarir la malaltia, s'acaba afavorint la indústria de la salut".

Julià de Jòdar escriu a partir de l'observació meticulosa del seu entorn. En el cas d' El desertor del camp de batalla , el devessall d'imatges sobre la societat actual és excessiu i marcat per la desesperança, un trip al·lucinogen que substitueix l'eufòria pel malson. "He volgut fer una novel·la cervantina, rabelaisiana i medieval. L'estructuro en trenta capítols autònoms entre ells, en què cada títol apel·la a una història".

De Jòdar ha entregat un llibre que s'instal·la en els territoris de la carnavalització, un concepte desenvolupat per Mikhaïl Bakhtin. Segons el teòric de la literatura, el terme designava aquelles obres que presenten un món al revés, on l'autoritat és ridiculitzada a través d'eines com la sàtira i la paròdia. En el cas d' El desertor del camp de batalla , l'escriptor furga en la Barcelona contemporània. "El subtítol del llibre és molt explícit. En dic Un relat de l'Era de la Dislocació fent referència al nostre present -diu l'escriptor-. Penso que la novel·la ja no pot donar compte del món tal com és si no s'intenta exposar aquesta dislocació. Mentre escrivia el llibre em preguntava: qui ens diu que nosaltres no ens trobem en un deliri? I també: qui ens diu que aquests missatges delirants no estan fets precisament per provocar el deliri?"

El suïcidi dels emprenedors

Ximo Ximoi, que aspira a superar un rècord perillós, comença a perdre quilos quan entra en contacte amb un dels veïns de l'edifici on viu, l'escriptor Gabriel Caballero, protagonista de la trilogia L'atzar i les ombres -publicada entre el 1997 i el 2006- i de la novel·la L'home que va estimar Natàlia Vidal (2003). "Si Ximo viu al pis més alt de l'edifici, a Caballero el col·loco al soterrani. L'escriptor busca una cosa tan paròdica com el bestseller de qualitat. No se'n surt perquè el seu món ja no dóna de si, topa contra la paret de la realitat creativa i per això es dedica a buscar estímuls de tota mena que puguin ser vehiculats en diversos estils i arguments".

Una de les virtuts -i alhora un dels reptes- de la nova novel·la de Julià de Jòdar és vehicular el present multidireccional i inabastable a través de discursos molt diversos: la narració en primera persona de Ximoi i Caballero és alternada amb els projectes de novel·la del segon, amb les intervencions d'alguns dels personatges secundaris i amb fragments de cançons, poemes, esbossos teatrals, fotografies i les cinc històries de l'Home Prim. "Aquí parlo del setge del Parlament, de la consagració de la Sagrada Família, de la crisi econòmica, de la qüestió eròtica i de la transformació del Raval, encara que en cap moment de la novel·la especifico de quin barri es tracta -diu l'escriptor-. Els somnis del personatge són visions grotesques de la realitat immediata. En un d'ells, per exemple, la gent que se suïcida no és la que s'ha quedat sense feina, sinó els emprenedors. En un hipotètic món futur en què el mercat laboral s'ha reactivat, els ciutadans no han oblidat els anys difícils pels quals han hagut de passar i es neguen a treballar. En aquest mateix somni, cap al final, faig una sàtira de l'intel·lectual que estrafà el discurs perquè digui el que ell vol, encara que sigui contradictori o que no tingui cap missatge".

La Barcelona que retrata Julià de Jòdar és habitada per personatges de mitjana edat que han tirat la tovallola i per una generació jove que ja no pot aspirar a res. "La relació entre pares i fills és cabdal, en la novel·la", apunta l'escriptor. A mesura que el text avança, el lector descobreix el teixit de secundaris, que van agafant presència en format de trio. Així, Caballero ocupa l'estudi d'un mort -el Faraó-, de qui se sospita que s'entenia amb la seva enamorada, Natàlia Vidal. I entre Caballero i Natàlia Vidal apareix el fantasma d'un fill desaparegut, el noi del casc de moto. En el cas de Ximo Ximoi, és visitat per l'escriptor i té una simpatia especial per l'Alícia, una adolescent. "Ella és la néta de Salva Montoya, que, dècades després de destacar en la lluita antifranquista i obrera, es dedica a comprar la ferralla que li porten romanesos i negres", especifica de Jòdar. La pèrdua de la innocència de la noia és un dels punts que pren importància a la segona meitat de la novel·la. Ella està enamorada del seu amic Karim, però el seu pare no consent que es vegin. "No és casual que les mares no hi siguin, a la novel·la. N'hi ha una que abandona el fill, una altra que o bé ha mort en un accident de cotxe o en un asil o s'ha suïcidat... Des de fa uns anys, els fills es troben indefensos: han estat deixats de la mà de Déu", remarca de Jòdar, que a El desertor en el camp de batalla contraposa la generació que ronda la setantena ("A La pastoral catalana vèiem la claudicació dels personatges, aquí assistim a la seva extinció") i la que intenta obrir-se camí pràcticament sense cap possibilitat: "Els fills i els néts es troben amb un món que els ha abandonat". ¿És, potser, la novel·la menys optimista de l'escriptor? "Parlo de vides de nàufrags. La realitat és més desesperançada si es compara el que s'ha après amb els somnis i el que finalment es pot aconseguir. Col·lectivament, la sensació és de canvi de cicle". Al final d'un dels relats de l'Home Prim, una mà sinistra li escriu sobre la pell: "Ja estan mudant els temps". Fins quan continuarà, la caiguda?