Jaume Clotet ha canviat de vida. Ha fitxat per al govern de la Generalitat i ha estat pare. Coautor de Lliures o morts (Columna), la novel·la de més èxit sobre el 1714 després de Victus, ja no té temps per escriure. Però abans de ser responsable del govern per a les relacions amb els mitjans de comunicació internacionals, va deixar escrit un llibre, 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya (Columna), un repàs subjectiu de la història del país amb afany divulgatiu i per al gran públic. El llibre va ser un encàrrec de l’exeditora de Columna Berta Bruna. “És ella qui va tenir el nas per fer el llibre”, remarca l’autor.

Clotet té el perfil ideal per elaborar llibres que es venen bé, i que permeten que l’editorial publiqui altres autors menys comercials: és historiador, és periodista i escriu bé. Treballar a la Generalitat li impedeix escriure en premsa i no li deixa gaire marge per escriure llibres. De totes maneres, m’explica que arreu on va pren notes de tot el que veu perquè el dia que s’acabi la funció té clar que escriurà un llibre-testimoni a l’estil nord-americà, memòries d’un moment polític des de les relacions del procés amb l’exterior: “Apunto tots els detalls, per exemple de quin dia va ser aquella reunió, què s’hi va menjar... Tot allò que pugui bastir el relat”.

50 moments... es va elaborar amb tres decisions que l’autor admet que poden ser polèmiques. Va incloure la fundació del Diari de Barcelona, el primer diari de Catalunya, com a esdeveniment fonamental, “potser per deformació professional”. Va ometre la fundació del Barça. No és només pel fet que Clotet no és aficionat al futbol, sobretot és perquè considera que la creació d’un equip de futbol no és tan determinant i que, en realitat, no és el Barça que neix sent la quinta essència de la catalanitat sinó que és el poble que utilitza l’equip, més tard, com a expressió identitària. El llibre acaba amb la mort de Franco i la constitució de l’autonomia. Obviar el moment actual li ha costat les crítiques d’alguns amics i coneguts: “Hi ha persones que consideren que el que està passant, les manifestacions, per exemple, són una fita històrica. Jo crec que ho havia d’escriure amb perspectiva històrica, i això d’ara és massa recent. Dependrà de com acabi”.