Ignoro si encara es llegeix el gran John Griffith Chaney (1876-1916), més conegut com a Jack London, aquest meravellós, prolix i vibrant escriptor professional que al llarg de setze anys va escriure una cinquantena de llibres, alguns d’inoblidables, com La crida del bosc, Taló de ferro o Martin Eden.

Cal conèixer una mica la seva biografia per poder parlar de La gente del Abismo. London va ser un home radical que es va fer a si mateix, un militant socialista, un revolucionari preocupat per les injustícies socials i la misèria, molt llegit per la classe obrera. Un autodidacte que es va fer ric amb l’escriptura, que es va formar a les biblioteques públiques i que va haver de deixar els estudis universitaris per falta de diners. La seva peripècia vital és una aventura fascinant plena d’excessos i paradoxes. D’oficis en va fer molts: mariner, enllaunador, peó en una central elèctrica, moliner, contrabandista d’ostres, estibador, granger...; però el més destacat va ser aquest esperit aventurer que el va arrossegar a vagar pels EUA, el Canadà, Alaska, el Japó, la Polinèsia... És d’aquestes moltes experiències -de ser explotat com a obrer, de passar fred i gana, de demanar almoina i ser expulsat de pobles i ciutats per rodamón i malfactor, de ser empresonat i de viatjar pel món- que pren consciència de les pèssimes condicions en què viu la classe obrera, els immigrants, els vagabunds, les dones, els nens, els mariners, etc. D’aquesta vida salvatge, dura i excitant neix l’escriptor d’èxit.

L’escriptura de Jack London deriva de la seva vida, d’un talent innat, de les ganes de fer diners i d’una extraordinària habilitat per transmutar la vida en literatura. El 1902 es disfressa de mariner amb la intenció de passar unes quantes setmanes a l’East End de Londres, i pot viure d’aquesta manera, i de primera mà, les misèries de la capital d’aquell resplendent Imperi Britànic. El resultat d’aquesta crònica inenarrable és La gente del Abismo. “Poder veure les coses per mi mateix”: aquesta és la seva intenció. London volia saber com vivia aquella gent, per què vivien en aquell lloc tan infecte i què els motivava a viure. Per això trepitja les cases d’aquelles criatures de l’abisme, dorm al carrer, als albergs públics i als hotels per a pobres, menja i beu a les tavernes, respira durant setmanes l’aire viciat i copsa tota mena de drames personals.

Vides destrossades

El relat és esfereïdor, vivíssim, perquè London es converteix en un investigador social que mostra la tragèdia des de dins, la viu i la pateix com molts; però la comprèn, l’explica i n’assenyala les causes com ningú. Il·lustra com l’atzar, l’infortuni i l’imprevist destrossen la vida de la gent. Fins i tot exposa les estadístiques de mortaldat de l’època, que són esborronadores. I tota aquesta degradació humana l’encara a la fastuosa coronació del rei Eduard VII; mentre ressonen les eixordadores trompetes reials pels carrers curulls de banderoles, visques i gent, a l’East End hi gemeguen els famèlics moribunds. Hi ha molta humanitat en la mirada de London, ell que advocava per la formació de les classes treballadores, per la justícia i la dignitat, per una societat on tots els seus ciutadans tinguessin assegurada una vida noble i decent; per això les seves paraules denuncien la societat hipòcrita que condemna i explota els pobres que ella mateixa crea i perpetua.

L’escriptor va viure només 40 anys. Una nit de novembre del 1916 va decidir prendre una dosi letal de morfina i d’atropina. Potser havia descobert que res frustra tant l’home com l’èxit. Qui es pot resistir a Jack London?