Referint-se als ultres violents del món del futbol, un dels nostres articulistes parlava de “grups de descerebrats”, i un lector hi va reaccionar de seguida preguntant-se i preguntant-nos si descerebrat no venia de cerebro.

Com ja va explicar Albert Jané l’any 1977 a l’ Avui, adjectius com espacial, fabulós, cerebral i labial no són castellanismes encara que s’assemblin a espacio, fábula, cerebro i labio, sinó que són cultismes d’arrel llatina. Com també ho són -i no són, per tant, catalanades- nasal o férreo en castellà.

Descerebrat és, doncs, un adjectiu ben format en català que es fa servir, en ciències naturals, per referir-se a animals a qui han eliminat el cervell amb fins experimentals, tal com recull el Termcat.

En registre col·loquial es refereix a algú que no té res al cap. I gosaria dir -i admeto que és discutible- que l’extensió d’ús és prou transparent i recent perquè, tot i ser d’origen castellà, no neguem al català la possibilitat de fer-la.

Tenim, és cert, adjectius de sentit molt semblant, però no tenen la mateixa càrrega despectiva. Ni tan sols la té eixelebrat, i això que ve del llatí vulgar excerebratus, que justament vol dir privat de cervell.

I és que en un insult el dring de la paraula és una part del que diu. Tampoc és al diccionari papanates i això no ha impedit a Quim Monzó, inspirant-se en Jordi Barbeta, titular un dels seus llibres La Internacional Papanates. Té, a més, el derivat papanatisme, que va tan bé per burlar-se de cert progressisme. Ompliria igual babau i babauisme?

I si algú no es queda tranquil que sàpiga que Coromines recull papanates al costat de papadiners o papamosques (tots dos al DIEC2). I és que el verb papar és bo en català com a terme infantil per dir menjar.

Per cert, diria que el DIEC2 ha de revisar l’entrada papadiners. No és, com diu, un pretext de fer diners sinó, com diu el GDLC, un pretext per fer gastar diners inútilment, cosa bastant diferent.