Una de les creus del bilingüisme -la cursiva indica aquí l’ús abusiu del concepte- és haver de suportar la redundància dels missatges públics en català i castellà. I és trist comprovar com sol ser la llengua pròpia la que s’estira o arronsa per fer-se paral·lela al missatge expressat en la llengua comuna (en l’àmbit més metropolità, el castellà).

Aquest paral·lelisme se sol camuflar amb l’ús de paraules diferents. Si el castellà diu “Próxima estación”, diguem “Propera estació”. Però ensenya l’orella buscant l’equivalència en el nombre de paraules. Si el castellà diu “No asomarse”, diguem “No us aboqueu”. Tant ens fa que asomarse vulgui dir treure el cap i abocar-se vulgui dir treure el cos. Posar-hi “No tragueu el cap” -que és el que s’hi hauria de posar- seria massa poc simètric. I així llegim “No us aboqueu” al costat d’unes obertures on és impossible fer-ho.

Tot això semblava que s’havia de superar amb la decisió d’utilitzar només el català en alguns transports públics. Però el bilingüista que ens colonitza el cervell sempre acaba traient el cap i ficant la pota. Un missatge monolingüe al Trambesòs va repetint: “Recordeu: si viatgeu dempeus, agafeu-vos”. Alguns em diran que dempeus és un mot molt català, molt escaient. A mi em sembla tot el contrari, em sembla que viatjar dempeus, que és el que sembla que s’estila al tram barceloní, és un servil calc del castellà, una imitació jocfloralesca de viajar de pie. I que si no tinguéssim el castellà al cap, diríem el que hem dit sempre i ens surt naturalment: anar dret(s). “Si aneu drets, agafeu-vos”.

I si ara algú em diu que viatjar dempeus és més formal, potser li hauré de recordar que parlar d’una manera postissa i pomposa, no parlar clar i català, és un altre calc servil, i un calc que va més enllà de les paraules i que afecta tota una manera de ser. Les formes planeres en els missatges públics creen proximitat entre l’administració i els administrats. Acostar-se a la República també demana allunyar-se del llenguatge pedant i cortesà.