Tom Wolfe, després de practicar durant molts anys el que ell va anomenar nou periodisme i convertir-se en una de les figures culturals més significatives dels 60, va debutar en el món de la ficció el 1987 amb La foguera de les vanitats : volia fer una reivindicació de la novel·la tradicional enfront de l'experimentalisme ja sense sortida que havia castigat la narrativa americana en els últims vint anys. Wolfe parlava de Dickens com a referent, i per prendre-li el pols a l'eufòria dels 80 utilitzava Sherman McCoy, un tauró de Wall Street que de sobte s'enfrontava al mirall deforme del fracàs i la caiguda. Wolfe va trigar onze anys a publicar la segona novel·la, i encara la va fer més gruixuda, amb més personatges i més complexa, farcida de capítols realment extraordinaris i situacions francament hilarants. Després de Jo sóc Charlotte Simmons , a la qual val més dedicar un discret silenci, Wolfe torna a la càrrega amb Bloody Miami , que és com s'ha traduït en català, castellà i francès Back to blood , una novel·la ambientada a Miami, tan llarga com les anteriors, potser amb no tants personatges, però plena d'onomatopeies i de l'estil abassegador i torrencial que és marca de la casa de l'autor.

Aquí tot gira al voltant de Nestor Camacho, un policia cubà musculós. Com sempre en Wolfe, tot comença amb una anècdota sense aparent importància. Camacho salva un immigrant il·legal que ha pujat al pal major d'una embarcació intentant colar-se als Estats Units, amb una autèntica proesa atlètica. Però com ja us podeu imaginar, no és gratitud el que obté Camacho, perquè com que el cubà ha estat detingut abans que trepitgés terra, ara no té dret a rebre asil, i serà deportat. A més de l'odi del frustrat immigrant, Camacho veurà també com la seva pròpia família el titlla de traïdor. Però no serà aquest el més petit del mals. Una mica més endavant veurem com l'espaterrant Magdalena, fins fa poc la seva xicota, l'abandona per anar-se'n amb el seu cap: és infermera d'un metge especialitzat en addictes a la pornografia, tan addicte, descobrirà Magdalena, com els seus pacients. Per oblidar el metge acabarà en braços de Koroliov, un rus que ha donat una importantíssima col·lecció d'obres d'art modern a la ciutat, fins al punt que ara és el Museu d'Art Modern Koroliov, un acte molt generós, tot i que les obres siguin falses. I també ens trobarem amb una família haitiana, el fill del qual coqueteja amb una banda juvenil mentre la seva germana és el pròxim projecte romàntic de Nestor, que al mateix temps ha conegut un periodista que es diu John Smith, que vol destapar l'escàndol dels quadres falsos del Koroliov. I Nestor també es veu embolicat en una detenció en què ell i un altre policia (també cubà) profereixen greus insults racistes contra uns traficants de crac.

Com sempre passa amb Wolfe, les trames s'emboliquen i anem d'un lloc a l'altre en la muntanya russa d'una incontinent logorrea. Els seus dards enverinats (ara ja una mica aigualits) apunten contra l'art modern ("imaginació sense tècnica", diu citant Tom Stoppard), l'obsessió pornogràfica actual, els reality shows , la impunitat amb què es mou la màfia russa, la correcció política, la divisió ètnica de les ciutats, el món de riquesa i luxe construït paral·lelament al "terrenal", on regeixen unes altres regles i pocs hi tenen accés. Per desgràcia, el resultat narratiu no és gaire afortunat. A la novel·la li sobren moltes pàgines, i si en els dos primers llibres de ficció hi ha mitja dotzena de personatges que es queden en la memòria, tots els de Bloody Miami són d'electroencefalograma pla: mai tenim la sensació de conèixer Nestor, i Magdalena acaba sent una mena de nimfòmana a contracor. Els polis són durs, els joves estúpids i els periodistes uns aprofitats, i Wolfe aposta més pel desesperançat (i fals) realisme flaubertià, on tothom s'iguala en la mesquinesa i l'estultícia. A la novel·la li falta tensió, i el desenllaç és precipitat, pobre i sense imaginació, com si se li haguessin acabat les piles abans d'hora. No tots els lectors tindran la paciència i dedicació de la traductora Marina Espasa, que tan bé se n'ha sortit.