EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

Un càndid periple per l’optimisme

Que un llibre filosòfic sigui còmic -i no per ridícul- hauria de ser ja un mèrit, però si a més es tracta d’un llibre que fa pensar i a estones ens fa esclafir el riure, alhora ja no ens queda més remei que, d’entrada, recomanar-lo. François-Marie Arouet, més conegut pel seu nom de ploma de Voltaire, va començar a escriure Càndid o l’optimisme a partir d’una crisi personal i filosòfica: l’1 de novembre del 1755 un terratrèmol va sacsejar Lisboa i va produir 15.000 víctimes. És l’època en què l’home il·lustrat creu que podrà controlar la natura, i els pensadors es pregunten: com podem justificar la providència davant d’una catàstrofe d’aquesta magnitud que no destria entre bons i dolents? Voltaire probablement veu el seu optimisme natural ferit de mort, i el 1758 escriu les desventures d’aquest Càndid, que ens porta a voltar pel món endut per un destí capritxós, mai noble i sempre atzarós. El mateix protagonista ja és una crítica de la societat del moment: és fill de la germana d’un baró i d’un gentilhome del veïnat, amb qui la dama no s’ha volgut casar perquè només havia pogut provar 71 quarters de noblesa. El baró té una filla, Cunegunda, “fresca, revinguda i desitjable”, i un preceptor-ideòleg, Pangloss, de qui Càndid rebrà les primeres lliçons. A través de Pangloss, Voltaire exposa l’optimisme metafísic de Leibniz i el seu deixeble Wolf: “És cosa demostrada que les coses són com són i no poden ser de cap altra manera: perquè si tot és fet d’acord amb un fi, tot és necessàriament a fi de bé”. Per tant, no és que tot estigui bé, és que està el màxim de bé possible. A partir d’aquí Voltaire emprèn la -no difícil- empresa de demostrar que la bondat és impossible al món, amb un fil conductor que beu tant del Quixot com de la novel·la picaresca: el recorregut pel món dels innocents no els pot portar més que a calamitats sense fi. Així, Càndid i Cunegunda, havent d’abandonar el seu segur refugi, es trobaran un món d’hipòcrites, egoistes i fanàtics, on la guerra no té ja cap sentit gloriós o heroic, i on els protestants prediquen la caritat, però maltracten tots els papistes; els catòlics condemnen els infidels a les fogueres de la Inquisició, els jueus només pensen en els diners i els musulmans són pura crueltat. Després Càndid salpa de Cadis i arriba al Paraguai, al famós Eldorado, tan cercat pels descobridors i que és una mena de paradís on impera la religió natural. A Surinam es trobarà amb l’esclavitud. Quan torna a França, Càndid ja ha tret la conclusió que l’optimisme és “la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament”. Al palau del noble Pocourante, aquest els farà una huysmansiana crítica de tota la cultura clàssica, sense oblidar les “penoses extravagàncies” de Milton. El final és el corol·lari del viatge: Pangloss segueix creient en l’harmonia preestablerta del món, però Càndid i l’amic Martí comprenen que el treball físic “és l’única manera de fer la vida suportable”.

Una ‘road-novel’ amb vexacions

Voltaire tenia més de seixanta anys quan va escriure Càndid, i val a dir que és una novel·la que, en el seu sadisme, prefigura alguns dels relats del Marquès de Sade, sobretot Justine, on la pobra protagonista és sotmesa a tot tipus de vexacions, al mateix estil de road-novel que l’obra de Voltaire, perquè aquest aprofita la més petita oportunitat per oferir-nos tot un catàleg de violacions i tortures que donen a la novel·la una estranya modernitat que, més enllà de Sade, arriba també als relats desesperançats de Flannery O’Connor, una autora que comparteix amb Voltaire moltes inquietuds filosòfiques, la qual cosa no sé si demostra més la modernitat de Voltaire o el classicisme d’O’Connor.

Aquesta nova edició és un luxe per molts motius: per la traducció i les aclaridores notes de Jordi Llovet, que ens situen al rerefons polític i filosòfic de l’època; per les il·lustracions de Quentin Blake, que tan bé acompanyen el text, i pel disseny general del llibre com a objecte -fins i tot amb la cinta que fa de punt-, que fa de Blackie Books una de les editorials més transversals, en vertical i en horitzontal, del moment. Si volen riure i reflexionar, afrontin la calor amb candidesa.