EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

La banalització de la tragèdia

La banalització de la tragèdia Zoom

La sensibilitat japonesa és la contenció. Tant en l'obra dels grans narradors del segle XX (Tanizaki, Kawabata, Dazai, Soseki) com en el més japonès dels directors de cinema (Yasujiro Ozu), el drama dels personatges mai aflora en un riu d'efusions líquides i cridaneres, sinó que el dolor s'aguanta, es cova, per una modèstia que sembla tan cultural com gairebé estètica.

El personatge que ens presenta Haruki Murakami en la seva darrera novel·la, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Empúries/Tusquets), comparteix aquesta mateixa contenció. Tsukuru Tazaki feia colla amb quatre amics, els noms dels quals contenien un color. Tots menys ell: l'únic noi sense color. Però la seva tragèdia és més fonda: un dia els quatre amics li van dir que no el volien veure més. Durant sis mesos, el Tsukuru va viure pensant gairebé en la mort. Però sobreviu: entre altres coses gràcies a la relació que acaba establint amb la Sara, una noia amb la qual se'n va al llit una vegada, però no més, per motius que no sé si acabo de comprendre.

Durant l'època en què volia morir es va aprimar molt, va deixar de menjar, va canviar. També va fer un nou amic, l'Haida, un nom que també conté un color. Parlant amb la Sara, el Tsukuru revela que sempre s'ha sentit una persona sense caràcter, sense color. La Sara, una noia pràctica, li diu que si està tan amargat perquè els seus amics l'abandonessin, per què no els va a demanar explicacions? Dit i fet, el Tsukuru torna al seu lloc natal, Nagoya. El primer amic amb qui parla és l'Ao, que treballa en una concessionària de cotxes, i que li explica la veritat: la Shiro, una de les noies del grup, va dir que el Tsukuru l'havia violada, i per això li van retirar la paraula. Posteriorment visitarà l'Aka, que té una empresa per rentar el cervell a pobres desgraciats que volen ser directius d'empresa, i la Kuro, per a la qual cosa s'ha de traslladar ni més ni menys que a Finlàndia. Amb ella anem descobrint la trista història de la Shiro: realment la van violar, i encara que tots ja es van imaginar des del primer moment que no havia estat el Tsukuru, no els va quedar més remei que fer costat a la noia. Però encara va ser més tràgic el seu final, que no revelaré perquè no anem sobrats d'intriga. A través de la retrobada amb els seus antics amics, va sorgint la personalitat desesperada de la Shiro, que es reflectia quan tocava la peça de Liszt Le mal du pays. La conclusió que traurà el Tsukuru dels seus anys de pelegrinatge serà: "No tot ha desaparegut en el curs del temps. Llavors ens teníem a nosaltres mateixos, que érem capaços de tenir conviccions. I aquest record no desapareixerà sense haver servit de res".

Una història minsa

Amb Murakami tinc la impressió que és igual el que conti ni com ho conti. La gent espera trobar-hi abundoses referències culturals i una mena de reflexions que pertoquen més als llibres d'autoajuda que a la novel·la. La història és minsa, i, en comparació, Els anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de J.W. Goethe, resulta una novel·la trepidant. Perquè una cosa és la contenció i l'altra el buit. I com més el llegeixo més buit i banal el veig, més despreocupat per la forma, per qualsevol intenció estètica ni moral. És probable que el signe del nostre temps siguin autors com ell, on els focs artificials sempre amaguen el bosc. Li agraeixo a Jordi Mas López la seva traducció i les seves aclaridores notes, però algú s'hauria d'haver fixat que el protagonista d' El silenci dels anyells és el doctor Hannibal Lecter, no "Lester", i que potser molts lectors no relacionaran la saga de Die hard amb La jungla de cristal.