Tres maneres de perdre la innocència

Tres maneres de perdre la innocència / SONQUANG DENG / GETTY Zoom

De tant en tant hi ha llibres que cauen a les mans en el moment oportú: són festes de guardar, hi ha empatx de torrons i de novetats sobrerepresentades als mitjans i, de sobte, un llibret que tot just supera les cent pàgines i que només aplega tres contes fa més llum que totes les bombetes de Nadal del carrer Aragó. No és cap novetat, de fet es tracta d’un autor que necessita poques presentacions: Truman Capote. Sempre se’l relaciona amb l’obra mestra A sang freda i potser menys amb novel·les com L’arpa d’herba o amb els contes, autèntiques perles del gènere. Qualsevol dels tres que s’agrupen aquí -un escrit als anys cinquanta, un altre als seixanta i el tercer, un parell d’anys abans de morir, el 1982- serveix de mostra i d’exemple de moltes coses a la vegada, i totes bones, sobre l’art de narrar. Des de l’ús d’una veu narrativa que apareix i desapareix amb caprici i encert (“Rellegint, veig que no he descrit del tot les orelles d’Odd Henderson”), fins a la capacitat descriptiva i analítica d’una metàfora sorprenent i col·locada només quan ha d’anar i allà on ha d’anar (“una navalla de llum del sol”), passant pels cops de puny nets i directes que són els finals, o l’autenticitat i vivor dels personatges, que tan aviat són encarnacions de l’ogre del conte tradicional com el mateix autor quan era un nen, el petit Buddy, la peça que enllaça les tres històries. I tots caracteritzats amb dos o tres detalls que els claven a la memòria del lector.

Qui més qui menys relaciona Capote amb el glamur i la sofisticació de Nova York o de les festes de Hollywood, sobretot per l’Esmorzar a Tiffany’s, però Capote va néixer i va passar la infantesa en un poble isolat d’Alabama, el sud miserable i ignorant tenyit de religiositat durant els anys trenta del segle XX. Aquest escenari es fa molt present al primer conte i al tercer, Un record de Nadal i El convidat del dia d’Acció de Gràcies, que transcorren en ambients rurals on hi ha galls de tres potes, serps de cascavell, flors plantades en banyeres de llauna o cues d’ermini robades de la capa d’una dama curiosa. En tots dos hi té una gran importància el personatge de la senyoreta Sook, una cosina llunyana “sensible com una tímida falguera” que va tenir cura del petit mentre els pares eren lluny.

Excel·lent traducció de Monzó

És una dona poc convencional que connecta molt bé amb l’esperit infantil del Buddy, ja sigui per anar a buscar un avet al bosc o per explicar-li que, en realitat, Santa Claus és moltes persones alhora. També serveix per emborratxar-lo amb whisky, que per alguna cosa és hivern, fa fred i som en temps de la Gran Depressió. El segon conte, Un Nadal, és una mica més urbà: passa a Nova Orleans, en una casa esplèndida on se celebra una festa durant la qual el petit Buddy descobreix qui és el seu pare en realitat. Com a venjança, obliga el pare a comprar-li un avió de joguina molt car que acabarà sent l’element que tanqui el conte, fent una cabriola emocional que se’ns clava al cor com la punta de l’hèlice. Igual de fi és el contrast entre l’advertència que fa la senyoreta Sook sobre uns crisantems que porta un noi al portaequipatges de la bicicleta -“Vés amb compte! Hi ha lleons, saps?”- i el que ens n’explica Capote: “les flors que cremaven, que grunyien i que rugien”. Quanta elegància, quanta força, quina finor en l’ús d’un material tan suat com el de Nadal: no hi ha encàrrecs petits.

En l’impacte d’aquesta lectura hi ha de tenir a veure la traducció ajustadíssima de Quim Monzó, recuperada del 1989. Si tenen sensibilitat lingüística i no volen deprimir-se gaire, ara que encetem l’any i fem d’optimistes, no provin de buscar cap de les paraules d’aquesta llista als llibres que fan soroll: plegar pacanes, ratadora, esquilat, xicoira, gelea, fer gatzara, fatxenda, calicó, pinxo, nogensmenys...