ELS LLIBRES I LES COSES

Ponç Pons, l’art d’anar ‘escrivivint’ l’autoretrat

Ponç Pons, l’art d’anar ‘escrivivint’ l’autoretrat / RUTH MARIGOT Zoom

Assajar és assajar-se. Ho va deixar establert Montaigne. Escriure és escriviure : ho diu i ho practica Ponç Pons. ¿En realitat, existeix alguna literatura que no sigui del jo, que no surti de ben endins? A part de memòries, dietaris, epistolaris i autobiografies, el jo, més o menys ocult, senyoreja sempre pertot. El poeta menorquí no només no l’amaga, sinó que s’hi fa: “Estic fet de Literatura”, escriu a les notes finals del seu nou llibre, Camp de Bard (Proa), premi Miquel de Palol 2015.

El lector, l’amant, el mestre, l’amic, el pare, el fill... Tots hi són convocats. I amb ells, com si també fossin de la família, com a autèntics companys de vida, una munió d’escriptors -Paul Celan, Virgili, Clarice Lispector, Seamus Heaney, Emily Dickinson, Issa Kabayashi, Jean Giono, Albert Camus, Ungaretti, Quasimodo, Montale...-, de pintors -Courbet, De Kooning, Soutine, Veermer, Wyeth, Goya, Van Gogh, Gauguin, Doré, Rothko- i de músics -Bach, Saint-Saëns, Albinoni...-. A través de tots ells, i en estret contacte amb la natura del seu racó menorquí de Sa Figuera Verda, un tros de camp on té el refugi de fusta en què escriu, llegeix i escolta música, va construint-se dia a dia, vers a vers, envoltat d’ullastres, gallines, moixos, cans i vent.

Dedicat al desaparegut Jaume Vallcorba, el seu amic editor, Camp de Bard arrenca amb una cita de Robert Graves: “Un volum de poemes ha de formar una seqüència dels moments més intensos de l’autobiografia espiritual del poeta”. Una biografia que Ponç Pons comença pel principi. “Sóc perquè escric i escric perquè vull ser escrivint aquell al·lot d’un petit poble d’una illa que feia versos dalt les golfes i tenia un somni: ser poeta”.

El somni ja fa temps que es va fer realitat. I des de llavors l’autor no ha deixat de somniar endavant, endarrere i sobretot endins, escrivivint, buscant-se a si mateix en les paraules, en la terra menorquina, en els amors. L’amor al pare i la mare, als quals finalment ha pogut dedicar-los un poema: “El món era alegre i segur / perquè em daves sa mà pes camí de sa vida [...] i no vull que te moris, mon pare, mai més”. L’amor a la Lara-Julie Cristie de Doctor Zhivago. L’amor a la vida: “Som humans i amb l’ajut / solidari de l’art / hem de dar-li sentit / a la vida estimant”. I tots ells concentrats en l’amor a la literatura: “No hi ha cel ni pàtria / sense Literatura”. “La Poesia / és ètica i és art. / Siguem-ne dignes”.