Reportatge
JORDI NOPCA
Barcelona

El fenomen Cabré

Amb la reedició de 'Viatge d'hivern', Proa commemora els 30 anys de la incorporació de Jaume Cabré al seu catàleg. Nascut a Barcelona al 1947, l'autor de 'Jo confesso' repassa la trajectòria a partir de diversos eixos: l'ofici d'escriure, la traducció, la lectura i els viatges promocionals

“Del meu primer llibre no hi va haver pràcticament cap crítica"

No hi ha gaires escriptors que hagin tingut un èxit immediat. Jaume Cabré va guanyar el premi Víctor Català el 1973 amb Faules de mal desar -tenia 26 anys-, però escrivia des del 1967. “Vaig començar a interessar-me per escriure literatura a partir de l’enamorament per les novel·les. Aquesta fascinació inicial em portava a continuar les novel·les que acabava de llegir. Era una manera d’estar en aquell món durant unes deu, quinze pàgines més -recorda-. Això va durar un temps, fins que els textos es van anar fent autònoms i vaig començar a fer bellugar amb paraules els meus personatges”.

Els primers contes eren molt breus -entre una i tres pàgines-, però entre 1970 i 1973 va donar forma a les narracions de Faules de mal desar. “Quan el llibre va guanyar el Víctor Català em vaig creure el rei del mambo durant una setmana. Llavors vaig tornar a la realitat”. Publicat el 1974 per Selecta, del llibre “no hi va haver pràcticament cap crítica”. Cabré es va decidir a “treballar des del silenci”. Toquen a morts (La Magrana, 1977) va ser el segon llibre de contes de l’autor, i el debut en la novel·la va arribar el 1978, publicat per Moll: Carn d’olla. Paral·lelament, l’autor preparava les oposicions per ser professor de llengua catalana i literatura. Després de dos anys a Vila-real, va tornar a Catalunya, on va continuar ensenyant mentre escrivia Fra Junoy o l’agonia dels sons i La teranyina, novel·les que el consagrarien.

"Amb els premis buscava un altaveu”

En l’obra de Jaume Cabré, els llibres són cuits a foc lent. Una de les paraules que repeteix més quan en parla és feina. En el cas de Fra Junoy o l’agonia dels sons i La teranyina, la segona novel·la va néixer a partir de la primera. No tan sols van ser escrites al mateix temps, sinó que van aparèixer durant el mateix any, agombolades per dos premis importants: La teranyina va guanyar el Sant Jordi, i Fra Junoy o l’agonia dels sons el Prudenci Bertrana. Durant el 1983, amb pocs mesos de diferència, Cabré va aconseguir dues distincions que el van col·locar a la primera línia de la narrativa catalana. “Amb els premis buscava un altaveu. Vaig tenir la gran sort de guanyar-los tots dos”, diu. A partir d’aquell moment, Cabré ha publicat la resta de la seva obra a Proa. L’autor ha estat fidel a l’editorial -entre altres coses, perquè va fer cas d’unes paraules de J.F. Mira: “Et treus un problema de sobre”-, però durant aquestes tres dècades la integració del llavors segell d’Enciclopèdia Catalana a dins del Grup 62 l’ha incorporat a un catàleg més ampli, actualment participat majoritàriament per Grupo Planeta.

Des del doblet del 1983, Cabré només ha guanyat premis a obra publicada: el Crexells, el Ciutat de Barcelona, el Serra d’Or, el de la Crítica i el d’Honor de les Lletres Catalanes, entre d’altres. Fa poc va ser finalista al Médicis Étranger i al Femina per Jo confesso, i es va endur el Courrier International per la millor novel·la estrangera de l’any.

“Fent guions vaig agafar molt d’ofici”

Apunt d’arribar als 40 anys, l’escriptor es va endinsar en un nou territori professional que li suposaria un entrenament narratiu considerable. “En Joaquim Maria Puyal em va fer una proposta molt interessant que vaig acceptar: es tractava d’escriure els guions d’en Rafeques, personatge que cada setmana explicava una història que després era debatuda al programa Vostè jutja ”, explica. Corria l’any 1985. En aquells moments, Cabré començava a preparar Senyoria i continuava donant classes. Va deixar la docència el 1989, poc després de col·laborar a Tres pics i repicó, programa conduït per Antoni Bassas, i de formar equip amb Antoni Colomer i Jesús Borràs per escriure els guions de La granja (1989-1992).

“Aquells anys m’agradaven molt sèries britàniques com Arriba y abajo. Feia temps que em ballava pel cap poder treballar un guió televisiu ambientat a casa nostra. Va ser en Quim Puyal qui em va tornar a fer una proposta temptadora”, diu. Van ser quatre anys de feina, durant els quals es van emetre 120 capítols. “ La granja va ser la primera sèrie de llarga durada feta en català. Un dels reptes més grans era que en cada capítol havíem d’incloure una escena que tingués a veure amb l’actualitat de la qual es parlaria al programa de després, La vida en un xip. Era un dels personatges de la sèrie, que s’adreçava a en Puyal-fa memòria-. Preparàvem aquelles línies a altes hores de la matinada del dijous o el mateix divendres al matí, dia en què s’havia de gravar i emetre el programa”. Cabré reconeix que es feia “un fart de treballar”, a principis dels 90 -també va col·laborar en l’escriptura de l’adaptació cinematogràfica de La teranyina, estrenada el 1990-, però que li va ser una gran ajuda: “Fent guions vaig agafar molt d’ofici. Vaig aprendre a resoldre problemes, a construir personatges i a traslladar una història en imatges”.

Durant l’escriptura de L’ombra de l’eunuc (1996) formaria part de l’equip de guionistes de l’enyorada sèrie Estació d’enllaç (1994-1999). Cabré només ha tornat a la docència com a professor de narrativa audiovisual. Va ser a la Universitat de Lleida, del 2003 al 2010.

“Des de Frankfurt les meves traduccions han crescut molt”

Actualment Jaume Cabré és un dels escriptors catalans més traduïts. La primera novel·la que va arribar en castellà i en francès poc després de l’original català va ser La teranyina. Les novel·les Fra Junoy o l’agonia dels sons i Senyoria van aparèixer en castellà el 1988 i 1993, però va ser durant la dècada següent que les traduccions van començar a créixer a una velocitat que no ha deixat d’incrementar-se fins ara. De moment, les traduccions de Senyoria són deu, i les de L’ombra de l’eunuc, cinc. Quan s’hagin publicat les edicions polonesa i xinesa de Les veus del Pamano, la novel·la ja estarà disponible en setze llengües més, a part de la catalana. Va ser amb aquest llibre que Cabré va esclatar a Europa, coincidint amb la fira de Frankfurt 2007. “Va ser un punt d’inflexió, el moment en què la literatura catalana va ser descoberta per molts països: hi han mostrat un interès que s’ha mantingut. Això fa molt de goig -admet-. Des de Frankfurt les meves traduccions han crescut molt. El que a mi em fa content de debò és que l’interès internacional ens ha beneficiat com a societat i també ha donat un cop de mà a la literatura catalana. Com més siguem, més fàcil és que ens coneguin”.

Cabré ha batut el seu rècord amb Jo confesso : publicada el 2011, ja s’ha traduït a vuit llengües, i abans que s’acabi l’any se’n publicaran la versió hongaresa, la noruega i l’anglesa. L’agent de Cabré, Cristina Mora, ja n’ha venut els drets a vuit llengües més, i continua treballant perquè la xifra segueixi creixent.

“Sóc un lector que va rosegant l’herba del prat”

Quina és l’opinió de Jaume Cabré del que es publica actualment en català? “No en tinc una visió d’estudiós: sóc un lector que va rosegant l’herba del prat -explica, somrient-. Tinc tanta obra clàssica en la qual encara no he entrat o que tinc pendent de rellegir que no puc dedicar-me només a les novetats estrictes”.

Els interessos literaris de Jaume Cabré es ramifiquen en direccions molt diverses, des de la tradició realista de novel·la del segle XIX, fins a grans noms del segle XX -Thomas Mann, William Faulkner, James Joyce, Marcel Proust, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez- i clàssics de les lletres catalanes com Pere Calders, Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga; també l’assaig i la poesia, sense oblidar el teatre, un gènere que també va tastar com a autor amb l’obra Pluja seca (Proa, 2001).

Tornant al context actual, una de les reflexions que fa Cabré és sobre el nombre de títols editats. “A la dècada dels 90 hi havia llibres que eren retornats sense sortir de les caixes. Només els que venien molt aguantaven a les llibreries. Abans de la crisi s’editaven molts títols, i això ara s’ha frenat, tot i que potser ens hem passat”, diu. Hi ha una tendència recent que no li ha passat per alt: les editorials petites. “Les editorials mitjanes tenen tendència a desaparèixer o a entrar en grans grups -explica-. Han nascut una sèrie d’editorials petites que editen el que troben a faltar. Fan llibres que creuen que hi han de ser, conscients que no es faran rics”.

"No he tingut problemes enlloc per tenir idees independentistes”

Des de l’èxit de la traducció alemanya de Les veus del Pamano el 2007, el calendari de viatges promocionals de Jaume Cabré s’ha anat atapeint, fins al punt que ha de limitar les sortides. “Si una editorial aposta per mi miro de correspondre al seu esforç”, diu. A més de diverses gires per Alemanya, ha fet dues estades llargues a Amèrica: la primera, per presentar la traducció anglesa de Les veus del Pamano en diverses universitats; la segona, per fer créixer la repercussió de la traducció castellana de Jo confesso en països com Mèxic, Colòmbia i l’Argentina.

L’èxit de la seva última novel·la a França i Polònia també ha motivat diversos viatges recents. “Una de les experiències més gratificants va ser el dia que vaig omplir l’Odéon de París amb 400 llibreters convocats per l’editorial francesa -recorda-. Aquesta tardor aniré al festival Conrad de Cracòvia: han fet l’esforç de traduir Les veus del Pamano, i els he d’ajudar tant com pugui”.

Per a Cabré, un dels grans inconvenients d’estar fora de casa és que no pot escriure ficció. “Quan entro a l’habitació de l’hotel, només tinc ganes de clapar!”, exclama Cabré. Vagi on vagi, sigui fora de Catalunya o en algun dels molts clubs de lectura dedicats a les seves novel·les als quals assisteix, l’autor no es mossega la llengua pel que fa a la seva visió política: “No he tingut problemes enlloc per tenir idees independentistes. En parlo on sigui, sempre que se’m pregunti pel tema. I la gent m’ha escoltat amb molt de respecte a tot arreu”.