LLUÍS A. BAULENAS

El Japó no és el que sembla, és més

A LES NOVEL·LES DE MURAKAMI, LA TENSIÓ ENTRE URBANITAT I NATURA ES FA EVIDENT A PARTIR DE PERSONATGES DESORIENTATS I EN CRISI. / GETTY IMAGES Zoom

ENCARA ETS EUROCÈNTRIC?

La publicació de la magnífica El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge de Haruki Murakami (Empúries, 2013, traducció de Jordi Mas) ens posa davant d'un bon repte. Independentment de la qualitat literària, que en té i molta, Murakami, un dels autors, diguem-ne, més influïts per la cultura nord-americana, no deixa de col·locar el lector occidental una mica fora de joc. Però tal com dèiem, en el sentit positiu, el del repte. Enfrontar-te als autors japonesos des de la perspectiva occidental és considerar la possibilitat del fracàs per més bona intenció que hi posis. La raó és simple: ho fem sense prevenció, refiats… i la cosa comença a grinyolar de seguida. Cal intentar mirar-s'ho des d'un altre punt de vista perquè la tradició literària japonesa és molt diferent de la nostra. I igual que hi ha gèneres literaris desconeguts a Occident també hi ha concepcions diferents de com enfrontar-se a l'explicació d'una història. Sense anar més lluny, de vegades, el clímax d'una novel·la no es troba al final, ni tan sols trobem arguments creats perquè desemboquin en un desenllaç. Tal com molt bé assenyala Antonio Cabezas a La literatura japonesa (Hiperión): "Dues obres clàssiques, el Romance de Genji i Ocurrencias de un ocioso , ni tan sols tenen final…"

MENJA'T L'APRIORISME

Lectors sensibles i entusiastes de narrativa japonesa sovint deixen traspuar una estupefacció ben sincera. En la novel·la de Murakami, explicar l'argument no serviria per arribar al fons de la qüestió, no permetria fer-nos una idea de la profunditat psicològica i simbòlica de la història… Cal capbussar-s'hi sense apriorismes. L'argument, en resum, seria això: un arquitecte perd els orígens enmig de la cultura urbana actual, per motius que s'expliquen a la novel·la torna a l'escenari de la seva joventut, retroba llocs, amics i sensacions. I la tristor d'adonar-se que tots els antics amics tenen cognoms de colors, i ell, no. Un viatge iniciàtic en sentit contrari.

La història ens envia signes que semblen com els nostres, però no ho són. L'americanització profunda dels darrers 60 anys ha deixat al Japó una empremta que tan sols ara comença a corcar en vertical la societat urbana nipona. Això implica que continuen sent molt diferents. I ho diem agafant d'exemple la mateixa novel·lística de Murakami, d'alguna manera, tal com hem dit, de les més properes als estàndards occidentals. Recomanem intensament llegir japonesos per tal de forçar-nos a mantenir la ment ben oberta. És així com cal enfrontar-s'hi. Barthes ho explica molt bé a El imperio de los signos quan diu, referint-se al Japó: "Caldria que un dia es fes la història de la nostra pròpia foscor, manifestar com arriba a ser compacte el nostre narcisisme. […] Avui, sens dubte, queden milers de coses d'aprendre de l'Orient: una enorme feina de coneixement és i serà necessària…"

Tenim la sort de tenir la literatura japonesa àmpliament traduïda, tant en català com en castellà. Aprofitem-ho i anem una mica enllà en el nostre trajecte vital com a lectors.