Entrevista
Barcelona

“França està en plena menopausa”

Icona de la literatura i el cinema francès des de fa dues dècades, Virginie Despentes publica ara la seva novel·la més ambiciosa. ‘Vernon Subutex’ explica la supervivència d’un exvenedor de discos parisenc que s’ha quedat sense feina i casa

“França està en  plena menopausa” / CÈLIA ATSET Zoom

L’any 1994 Virginie Despentes treballava a la llibreria de la botiga Virgin dels Camps Elisis. Havia perdut el manuscrit de la seva primera novel·la, Folla’m, que havia circulat un any abans pel circuit underground. Sense que l’autora en tingués notícia, un amic va presentar el llibre a l’editor Florent Massot. Es va enamorar del llibre i el va publicar. Va ser un fenomen: se’n van vendre centenars de milers d’exemplars.

Despentes, que fins llavors s’havia guanyat la vida de mil maneres -entre les quals, prostituint-se-, va començar una carrera literària i cinematogràfica tan controvertida com indispensable, amb novel·les com Perras sabias (1998), assajos com Teoría King Kong (2007) i pel·lícules com Bye bye blondie (2011). Cinc anys després de la seva última ficció torna amb Vernon Subutex (Literatura Random House), una trilogia de novel·les que sumaran més d’un miler de pàgines. S’aproxima a la França urbana actual a partir d’una galeria de personatges observats per una veu narradora gairebé sociològica.

Vernon, el nom del seu personatge, és un homenatge a...

Boris Vian! Hi ha un títol d’un dels seus llibres que em sembla genial, Escopiré sobre les vostres tombes.

I Subutex, el cognom?

El subutex és un substitut de l’heroïna quan es deixa la droga.

Què li interessava d’un personatge que havia sigut venedor de discos?

Em permetia simbolitzar un canvi d’època. Jo vaig néixer el 1969, en un moment en què la indústria del disc era molt rica i poderosa. Crèiem que hi seria per sempre. El fet de veure-la desaparèixer a partir del 2000 va ser una sorpresa.

Li cau bé, el Vernon?

Sí. El trobo una mica cretí i idiota, però la seva estupidesa m’agrada. És un home que no ha acabat de madurar, té una part infantil. És típic del món del rock. En conec molts, com ell: homes que ara tenen 50 anys i que són com grans nens petits.

Parli’m de la idea de l’envelliment, que és molt important al llibre.

Tinc 47 anys, i estic segura que quan arribi als 50 em sorprendré: creiem que no envellirem mai, que ho podrem esquivar. I no és així. M’interessava mostrar els punts en comú i les diferències entre l’envelliment dels homes i de les dones. I també volia mostrar l’analogia amb l’envelliment d’Europa. França està en plena menopausa. Com que és un país, no morirà i podrà renéixer, però ara mateix França travessa un període de vellesa. Comença a perdre l’energia.

Michel Houellebecq ha parlat sovint de l’envelliment d’Europa i, en concret, de França. ¿Li interessa llegir-lo?

Sí. Encara no he llegit Submissió, perquè deixo passar dos anys abans d’acostar-me a les seves novetats -a França són autèntics fenòmens-, i cal llegir-les amb certa distància i tranquil·litat. Tots dos ens hem proposat fer un retrat del que veiem, i de vegades ens fixem en aspectes similars. De Houellebecq m’agrada molt el seu sentit de l’humor. Últimament ha donat opinions que no comparteixo, però és un autor tan conegut que seria estúpid passar-lo per alt. A més, tots dos vam començar a publicar a mitjans de la dècada dels 90. Per tant, les nostres trajectòries han avançat en paral·lel.

Al llibre parla amb molta precisió de les dones. De vegades es té la sensació d’estar llegint un retaule realista, un Balzac del segle XXI.

Balzac era molt popular -l’equivalent de les sèries televisives d’ara- i no sé si m’hi assemblo gaire. Una de les coses que em caracteritzen és que em veig amb persones molt diferents. Quedo amb amics de l’adolescència, amb músics, amb escriptors, amb gent rica, amb prostitutes que s’hi han dedicat tota la vida...

Hi ha una voluntat d’empatitzar amb tots els personatges.

Sí. M’agrada molt veure-ho en altres escriptors i intento fer-ho jo també. Si no aconsegueixes fer que els teus personatges siguin pròxims al lector el teu llibre serà un fracàs. Ens passem la vida intentant trobar gent que se’ns assembli i seria més interessant fixar-nos també amb gent amb qui no compartim tantes coses, i mirar-nos-la sense prejudicis. Cal voler saber com són i què pensen.

És difícil trobar gent que no prejutgi els altres.

Cada vegada costa més. La gent de la dreta catòlica no suporta les lesbianes d’esquerres, les lesbianes no suporten altres col·lectius... Em sembla reduccionista. Hem de fer l’esforç de comprendre els altres.

La seducció i el sexe són fonamentals a Vernon Subutex. Com ha canviat la seva aproximació a aquests temes al llarg dels anys?

Ara sóc menys directa i frontal que a Folla’m. Llavors m’interessava fer entrar el sexe pel sexe en una novel·la, explorat des del punt de vista d’una dona. M’atreia la cruesa i la pornografia. A Vernon Subutex m’interessa l’instant en què algú comença a desitjar un altre, que és molt més precís. La meva vida també ha canviat: l’última relació de parella que he tingut ha sigut llarga.

Encara hi ha força sexe.

Els personatges fan més l’amor que no follen. Cada vegada hi ha menys sexe als meus llibres. És una decisió inconscient, però també és veritat que quan escrius sobre sexe la crítica és tan hostil que acabes reduint-ne la presència.