L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

D’Alfred Hayes a Charles Baxter

Ja hi tornem a ser. I no pas per més repetitiu ens arriba a cansar. Comprovem un cop i un altre per què poden aparèixer grans autors, contínuament, als Estats Units. La raó és senzilla, n’hi ha molts de bons en cada generació i, gràcies a la presència normalitzada en els estudis acadèmics o la implicació en la mateixa societat, sembla ben bé que es vagin donant el relleu. Una generació succeeix l’anterior, i és igual o millor. Ara mateix, Edicions 62 ens acaba d’obsequiar amb una petita joia, Una cara coneguda, d’Alfred Hayes (1911-1985), publicada en anglès el 1958. La política d’austeritat que significa tornar a publicar novel·les dels 50 o dels 60 (han reeditat també, amb encert, Matar un rossinyol, de Harper Lee) ens permet tastar o tornar a assaborir grans obres.

GENERACIONS D’ESCRIPTORS

Una cara coneguda, a més, ens remet directament a autors de generacions posteriors, com ara Charles Baxter o Raymond Carver. Llavors ho entens tot. D’on havia sortit, el geni realista immisericordiós de Carver? Com apareixien llibres inoblidables com El festí de l’amor, de Charles Baxter (La Magrana, 2007)? Llegint Una cara coneguda d’Alfred Hayes ens ho expliquem tot. És un precedent clar. És una novel·la curta que, bàsicament, explica la relació amorosa entre un guionista de Nova York, casat, que treballa i viu uns quants mesos a Los Angeles, amb un noia aspirant a actriu. Després d’una primera part anodina, hi ha un tronc central que s’aixeca de cop com un huracà on el bisturí entra tan fi i alhora tan a fons en les misèries dels protagonistes, que són les nostres, que has de tancar el llibre perquè no es pot aguantar. Hayes, guionista de Lladre de bicicletes (de Sica) i Paisà (Rossellini), sabia de què parlava. No ens amaga res, és cruel i definitiu, però també tendre i comprensiu, com Baxter a El festí de l’amor. Tots dos burxen a fons, sobretot en la temàtica central de la relació de parella, l’amor, la burla, la misèria i l’egoisme que presideix qualsevol lligam amorós. Són llibres tristos, que no donen gaire esperança, però alhora perdonen els protagonistes i, per tant, perdonen el lector. Uf, quin descans. Edicions 62 ja va publicar l’any passat Enamorats, novel·la anterior sobre la fi d’una relació amorosa.