Fa 25 anys que Alan Moore es debat entre el fàstic que li provoca la indústria del còmic de superherois i els cants de sirena amb què el tempten perquè escrigui el nou Watchmen. Un dels compromisos més satisfactoris entre aquestes dues forces va arribar el 1999 amb The league of extraordinary gentlemen, un còmic que incorporava la mecànica del supergrup a una reunió de personatges mítics de la ficció popular victoriana: Alan Quatermain, l’Home Invisible, el Doctor Jeckyll, etc. La proposta va donar peu a un parell de volums d’un enginy entremaliat i enlluernador ambientats en una Anglaterra retrofuturista de vampirs, naus especials i mad doctors. A continuació, Moore va endinsar-se en els plecs d’aquesta realitat alternativa a través d’una sèrie d’històries que saltaven d’una època a l’altra. L’última és Nemo: Corazón de hielo, situada el 1925 i protagonitzada per la tripulació d’un Nautilus capitanejat per la filla del Capità Nemo i embarcat en una arriscada expedició a l’Antàrtida per igualar una gesta del seu pare. El problema és que Moore farceix la trama de personatges obscurs de literatura pulp que, en comptes d’afegir nivells de lectura, dificulten el seguiment de l’acció. Amb una excepció: els monstres i paisatges d’inspiració lovecraftiana.