Gandhi és una icona mundial del pacifisme. La seva vida va ser un exemple de lluita no-violenta. Així va aconseguir la independència de l’Índia. Havia interioritzat, i va dur a la pràctica fins a les darreres conseqüències, la doctrina socràtica del val més patir una injustícia que infringir-ne cap. O dit en altres paraules, les seves: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, més tard t’ataquen: llavors, guanyes”. Però més enllà del que tots coneixem i admirem, hi ha una manera de veure el món amb la qual avui no connectem tant. La seva obra L’autogovern de l’Índia, un clàssic per fi traduït al català, a càrrec d’Oriol Ampuero, ens en dóna pistes. L’han publicat l’Institut Català Internacional per la Pau i Angle Editorial, i compta amb un pròleg de Rafael Grasa i un epíleg de Rubén Campos.

Escrita el 1909, frenèticament, durant deu dies en un viatge en vaixell de retorn d’Anglaterra a Sud-àfrica, té la forma d’un diàleg entre un director (ell mateix) i un lector. Si la seva formulació de la resistència passiva -i per tant de la desobediència de les lleis injustes- resulta tan enlluernadora i perfectament actual, en canvi ens queda lluny el seu rebuig radical al progrés tècnic, per exemple dels ferrocarrils o les fàbriques -“el que ha empobrit l’Índia són les màquines”, les quals considera que són “un gran pecat”-, o la defensa del vot de castedat, que situa al mateix nivell que el de pobresa, i que veu com a cabdal per a qui lluiti contra la injustícia: “Un home casat pot observar una castedat absoluta”. També sobta l’atac de Gandhi a l’educació obligatòria, als hospitals i metges, al parlamentarisme i als advocats, i la seva defensa tancada de la religiositat: “L’Índia mai serà impia, i l’ateisme absolut no hi pot florir”. Tot es resumeix en un ferri antioccidentalisme com a defensa contra la duresa del colonialisme, la primera industrialització i la democràcia estantissa de principis del segleXX: “Caldrà fer un únic esforç: expulsar la civilització occidental. Tota la resta vindrà donada”.

Aquest Gandhi radical, purità i nacionalista indi sens dubte no anul·la una figura universal, un referent pacifista. Al contrari, reconèixer que és fruit del seu temps i circumstàncies el fa més humà i dóna tot el valor a la seva obra i vida. De fet, tot i ser admirat i defensat per un altre indi universal, el Nobel de literatura Rabindranath Tagore, aquest va discrepar de Gandhi defensant els triomfs de la ciència i el progrés, així com la cooperació amb Occident. També Nehru va allunyar-se dels postulats més extrems de Gandhi, i va actuar amb més dosis de pragmatisme, dins d’una política convencional d’esquerres.

L’idealisme de Gandhi va ser el motor per alliberar i transformar l’Índia. Ha estat el motor del pacifisme mundial i de l’anticolonialisme, com n’han deixat constància figures com Nelson Mandela. O de l’ecumenisme. I també el podem veure com un precursor del retorn a una vida més harmoniosa amb la natura. Va ser un gran home, i tanmateix només un home. Un home que abjurava dels que ho fiaven tot al progrés: “S’ha arribat a afirmar que, amb l’avenç humà, es podrà viatjar en dirigibles i atènyer qualsevol part del món en poques hores. Als homes no els caldrà fer servir les mans ni els peus. Premeran un botó i al costat se’ls apareixerà la roba. En premeran un altre i rebran el diari. Pitjant-ne un tercer els esperarà un automòbil. Disposaran d’una varietat de menges servides amb tota delicadesa. Tot ho faran les màquines”. Un segle després, el seu antivaticini també s’ha acomplert.