02/05/2015

Una tradició pròpia

3 min

¿Quantes vocacions d’escriptora van quedar engolides per les obligacions lligades a la supervivència -d’elles i de la seva família- només al llarg del segle XX? Segur que moltes. Per això és tan important la tasca de desenrunament que porten a terme editorials com Adesiara: perquè permeten la reconstrucció d’una tradició, la de la literatura escrita per dones, que semblava inexistent, i que només estava amagada. ¿Fins a quin punt té sentit analitzar-la per separat de la masculina, com una tradició pròpia? És clar que tothom beu de tothom, i que les influències que reben els escriptors són múltiples i variades, però tampoc és mentida que llegir autores com la Cèlia Suñol ajuda, i molt, a escurçar el salt que va de Víctor Català a Mercè Rodoreda, com si haguéssim trobat una pedra per posar en un pas massa ample de riu i el poguéssim travessar més còmodament. Potser no és una pedra tan preciosa com les altres dues, però té una vivacitat i una originalitat, a més del grau d’interès històric, que no passaran desapercebudes als bons lectors.

La vida de Cèlia Suñol (Barcelona, 1899-1986) va ser, com vol el clixé, de pel·lícula: cal llegir la introducció que ha elaborat la filòloga i editora Mireia Sopena, que situa perfectament la figura de l’escriptora catalana, emmarcant-la en el context històric i literari de la Segona República i els fosquíssims anys de la postguerra. Suñol, la quarta de les filles d’un empresari il·lustrat, anticlerical i de vocació molt europea, va rebre una educació exquisida que devia esperonar la seva vocació literària. Als 22 anys se li va diagnosticar un brot de tuberculosi, i el doctor la va enviar a Davos, Suïssa, que aleshores era el centre neuràlgic de balnearis i sanatoris per a rics europeus. Només li faltava fugir del niu i anar a envoltar-se de persones cultes i educades estirades en chaises longues amb piles de llibres a la tauleta del costat mentre la neu s’acumulava al balcó: Cèlia Suñol havia de convertir-se en escriptora. També tenia molts números per enamorar-se d’un jove tuberculós, i això és exactament el que li va passar: el seu cor i el del senyor Hansen es van trobar, i al cap de pocs mesos es casaven a Copenhaguen. La novel·la, tot i que en canvia els noms, relata aquesta “primera joventut” de la vida de Cèlia Suñol, i el gruix se centra en l’època que van passar, ella i el seu estimat danès, recorrent hotels i balnearis per Suïssa i Alemanya: la combinació de melangia, romanticisme i l’ansietat que assegura dur als pulmons una sentència de mort, en mans d’una escriptora sensible i hàbil com era Suñol, converteixen aquestes pàgines en una autèntica delícia, que ens transporta -sense tanta filosofia ni llibres de medicina, però amb tot el romanticisme- a l’univers de La muntanya màgica, de Thomas Mann.

Segona vida literària

Amb això no volem dir que les parts que passen a Catalunya -abans i després de la fase tuberculosa- no tinguin interès: al contrari! Hi ha episodis molt foscos i extraordinàriament resolts, com els que s’ocupen de la seva depressió i neurastènia, i n’hi ha de molt divertits, com una visita a una famosa feminista que resulta ser una manipuladora envejosa.

Tota la novel·la està escrita en un to molt progressista per a l’època, massa avançat, i per això va patir força esporgades de la censura franquista, que la devia trobar una mala influència per a lectores jovenetes, uns talls que l’edició actual ha reparat. Celebrem, doncs, la segona vida literària d’una dona com la Cèlia Suñol, de vocació escriptora i de destí, treballadora.

stats