ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim 25/01/2014

La senyora... Clotilde o Esmeralda?

i
Ignasi Aragay
2 min
La senyora... Clotilde o Esmeralda?

Esmeralda Cervantes (Barcelona, 1861 - Tenerife, 1926) va ser popular primer com a nena prodigi arpista i després com a concertista adulta. El seu nom real, però, era Clotilde Cerdà, filla d'Ildefons Cerdà. Bé: més ben dit, filla de l'esposa de Cerdà, Clotilde Bosch, de nissaga de banquers. El pare de la nena no queda clar. Segons Fabià Estapé, biògraf de Cerdà, l'única intervenció del creador de l'Eixample va ser acceptar de donar-li el nom. Feia anys que el matrimoni duia vides separades. Al testament, l'urbanista ho va deixar tot a les altres tres filles.

La historiadora Isabel Segura publica ara Els viatges de Clotilde (Ed. 3i4), on ressegueix la peripècia d'Esmeralda/Clotilde, amb especial èmfasi en com la seva condició femenina va condicionar la seva carrera. Al final del segle XIX, "el geni femení, per ser reconegut, és a dir, per ser admès, ha d'anar acompanyat, de manera indissoluble, d'algun d'aquests atributs: caritat, modèstia o virtut, i molt millor si van plegats", anota Segura.

Clotilde en va ser ben conscient. Però per si no ho tenia clar, el seu gran amor de joventut, no del tot correspost, l'escriptor i periodista equatorià Juan Montalvo, assegurava que "la bella catalana" no era un geni però, això sí, tenia geni per a la música. Més dur va ser encara Guillermo Morphy, secretari de la reina Isabel II, de la qual Clotilde mare havia sigut dama d'honor: després de retreure a Clotilde filla que a Cuba s'hagués manifestat contra l'esclavitud -si hagués sabut que també simpatitzava amb els independentistes!- i que a Barcelona s'erigís en protectora de la classe obrera catalana i de l'educació de les dones, li fa constar que aquests assumptes són " mas propios de hombres encanecidos en los arduos problemas de que depende nuestra regeneración, que de jóvenes artistas, a quienes tales cuestiones perjudican mas bien que favorecen bajo el punto de vista de su desarrollo intelectual ". Deunidó.

Arpista, pedagoga i benefactora, li va passar com al pare postís: no va ser profeta a casa seva -l'acadèmia que va fundar a Barcelona sols va durar dos anys- i la seva memòria, escampada per tot el món -Mèxic, París, Turquia, EUA, Tenerife...- ha quedat soterrada durant anys. Com un 1 d'octubre de 1888 li va escriure Jacint Verdaguer: " Vegí amb gran pena los contratemps, que acabaren per allunyarla de la patria; mes recorde que tots som desterrats en aquest mon ".

stats