“La riquesa amassada a les capes altes de la societat no ha degotat ni ens ha fet a tots els altres més rics, ni ens ha fet sentir més segurs ni més optimistes respecte del nostre futur i el dels nostres fills, ni ens ha fet més feliços...” Aquesta frase resumeix el cor argumental del nou llibre del sociòleg polonès Zygmunt Bauman: ens enganyen.
Vuitanta anys després que Antonio Gramsci advertís de la voluntat hegemònica del pensament burgès -en el seu intent perquè els seus interessos particulars fossin assimilats als generals-, Bauman reprèn l’argument per advertir-nos que els més rics i privilegiats ho han aconseguit. Contra tota evidència, una sèrie de falsedats sobre el funcionament de l’economia han assolit un grau de consens social pràcticament unànime. Amb dades a la mà i múltiples referències acadèmiques i periodístiques, ens mostra com l’acumulació d’uns quants només incrementa l’abisme amb la resta. La classe mitjana es converteix en la gran damnificada per una globalització que la castiga amb duresa, tot malmetent drets considerats fins llavors consolidats.
Amb la màgica invocació de fer-nos sortir de la crisi, la ciutadania accepta acríticament desigualtats creixents. Així, des del 2007, més del 90% de la recuperació econòmica dels EUA ha estat vampiritzada per l’1% dels més rics. I no només passa fora, l’espanyol Amancio Ortega també apareix com a exemple d’enriquiment -66 milions al dia durant el 2011-, mentre la majoria de la ciutadania veia reduïda la seva renda.
Com diu Bauman, el problema no rau en la producció, sinó en la distribució. D’aquí que calgui qüestionar suposades veritats fins ara incontrovertibles. No queda clar que la desregulació incrementi el PIB d’un país, però en canvi sí que augmenta la desigualtat a l’hora de repartir la riquesa. No és cert que els grans salaris i altres beneficis estiguin en consonància amb els talents singulars dels alts càrrecs -molts d’ells, hereus de posicions privilegiades-, la majoria amaguen la seva mediocritat rere tòtems excepcionals com Steve Jobs.
La cooperació i la solidaritat han estat bandejades en favor d’un elitisme que només beneficia aquesta mateixa elit. La vida i els seus petits plaers han estat substituïts per un consumisme hedonista, no només d’objectes, sinó també de les mateixes relacions humanes. “Compro, doncs, existeixo” i, sobretot, mentrestant, no penso.
Com si fóssim granotes
En el seu petit assaig, Bauman pren el paper del nen que denuncia la nuesa de l’emperador, amb l’esperança que el seu toc d’atenció -sumat a molts d’altres- pugui despertar una societat que ha pres una deriva perillosa. Amb tot, l’autor sap que la percepció de justícia o injustícia depèn del grau de pressió. En certa mesura, sembla com si tingués en ment aquella paràbola de la granota a qui progressivament van apujant la temperatura de l’olla fins que queda cuita sense adonar-se’n, ni protestar, ni mirar d’escapar-se del seu destí.
Més proper a la denúncia político-social de Hessel que no als seus escrits més líquids, l’autor baixa a l’arena pública i s’inclou entre els afectats per la creixent desigualtat. El títol original ( Does the richness of the few benefit us all? ) ja és tota una declaració de principis: recorre a una primera persona del plural que es perd en la traducció, que opta per prioritzar el neutre políticament correcte. Tot i aquesta implicació, Bauman no s’enganya i no acaba d’estar convençut sobre si podrem reaccionar abans del desastre.
