Assaig
Reportatges04/01/2023

"Tota 'femme fatale' és creació d'un home infeliç"

Elisenda Julibert desmunta en un assaig el mite de les vampiresses creat per la fantasia masculina

BarcelonaDe dones cruels i despietades n’hi ha hagut sempre. Però també hi ha hagut homes terribles. Estranyament, però, no tenim homes fatals. “No existeix l’estereotip de l’home fatal a la nostra tradició. Per això sospito que l’existència del mite de la femme fatale no respon a la realitat sinó a la fantasia dels autors que les creen”, detalla la filòsofa i editora Elisenda Julibert, que publica Hombres fatales. Metamorfosis del deseo masculino en la literatura y el cine (Acantilado). És a dir, que darrere d'Helena de Troia, que desencadena una guerra llarga i tràgica, de la Lolita de Nabokov o de la Conchita de Buñuel hi ha el desig dels seus creadors o dels seus personatges i les seves pors: “Són el revers literari de la idealització de la dona plena de virtuts. Tota femme fatale és la creació d’un home fatal o maleït, és a dir, d’un infeliç", afirma l'autora.

Mario Praz a La carne, la muerte y el diablo en la literatura romántica escriu que la figura de la dona que aprofita el seu encís per condemnar qui s’enamora d’ella comença a elaborar-se al segle XIX i queda definitivament establert a mitjans de segle XIX a les diverses literatures occidentals, però sobretot a França i Anglaterra, amb autors com Mérimée i Baudelaire o Keats i Swinburne. “No és estrany que sigui així, perquè al segle XIX es produeixen canvis socials decisius, en particular a la França postrevolucionària, on canvien els termes de totes les relacions socials, incloses les relacions entre homes i dones”, detalla Julibert. Com més misogínia hi ha a la societat, més dones fatals es creen. “Sorgeixen sobretot quan les dones comencen a reclamar drets com el sufragi universal; i després, ja al segle XX, amb el cinema negre dels anys 20 fins als 50, anys en què les dues guerres han permès a les dones guanyar terreny en l’àmbit laboral”, recorda.  

Cargando
No hay anuncios

Un mite desgastat

Tanmateix, és un mite que no és ni etern ni immòbil. “El mite es va desgastant a mesura que es perllonga en el temps i es torna més trillat –diu Julibert–. Penso, per exemple, en l’adaptació que fa Buñuel de La femme et le pantin (1898) de Pierre Louÿs a la pel·lícula Aquest obscur objecte de desig (1977), en què la protagonista femenina, la Conchita, recorda més el mite de Xahrazad que el de Carmen: és una jove que fa servir la seva astúcia per alliberar-se del destí al qual sembla condemnar-la el capritxós desig del burgès, que no està disposat a resignar-se que la jove no vulgui fer l’amor amb ell”.

Cargando
No hay anuncios

Nabokov és un altre exemple de com alguns autors agafen distància respecte al mite de la femme fatale: “El cognom de Lolita, Haze (boira), ja indica que sabem poca cosa de la criatura de 12 anys que converteix en nimfa la mirada de Humbert, un mistificador que encobreix les seves inhibicions amb les dones adultes inventant-se una criatura immensament seductora i fabulosa gràcies a la qual ell es converteix en un campió sexual”, diu Julibert. Billy Wilder empatitza més amb les dones al film Ningú no és perfecte. “Tan aviat com els dos personatges es vesteixen de dones per salvar la pell (no pas per gust, convé recordar-ho), descobreixen una realitat encara més precària que la que ja coneixien com a músics ambulants, perquè no només els persegueix el cap de la màfia de Chicago, sinó qualsevol home que tingui ganes de desfogar-se una mica!”, explica l'autora. 

La utilitat del mite

Elisenda Julibert repassa moltes obres, tant pictòriques com literàries i cinematogràfiques, però també reflexiona sobre Freud i "el darkcontinent". És a dir, el desconeixement de la sexualitat femenina. “Em sembla força simptomàtic que el pare de la psicologia moderna confessés al segle XX que la sexualitat femenina, i, per tant, el desig de les dones, era un dark continent, un continent fosc. Crec que part de les pors ancestrals dels homes envers les dones tenen a veure amb el desconeixement, tot i que també podria dir-se que el desconeixement es deu a les pors, així que no està clar què és primer, si l’ou o la gallina”, detalla.

Cargando
No hay anuncios

Si les dones fatals han tingut històricament tant d’èxit, en part, és perquè poden ser molt útils a l’hora de justificar certs comportaments. “Les criatures fatídiques que condemnen els homes a la degradació moral o material poden ser molt convenients, perquè han permès explicar i justificar comportaments molt violents i abusius envers les dones”, diu l’autora. “Des del meu punt de vista, el que resulta incomprensible és que algú justifiqui una agressió en nom d’un desig incontrolable. En aquest sentit, convé no oblidar que al relat de Carmen, com al de Lolita, els dos narradors són convictes que tracten de convèncer els lectors que tot i semblar culpables, ells són les víctimes”, afegeix. El protagonista de Carmen –la novel·la de Mérimée que Bizet va popularitzar amb l'òpera–, Don José, mata tres homes i la mateixa Carmen; i Humbert, el protagonista de Lolita, vol abusar d’una nena de 12 anys.  

Cargando
No hay anuncios

Hi ha lectures que reivindiquen la figura de la dona fatal en la mesura que encarna atributs com la llibertat sexual o el fet que són capaces de prendre la iniciativa i, fins i tot, de ser cruels i venjar-se del tracte que els homes han dispensat a les dones tradicionalment. Julibert hi troba alguns problemes, a aquesta lectura. “Quan analitzes els personatges de dones fatals a la literatura o el cinema és difícil saber exactament quins són els trets del personatge, perquè sempre el veiem des de la mirada del desig masculí. D’altra banda, els atributs que se li atorguen són la crueltat, la capacitat de venjar-se o d’instrumentalitzar altres persones per aconseguir els fins propis. No em captiven”, assegura.  

En cap cas Julibert demana deixar de llegir ni eliminar aquestes obres. De fet, el llibre és un homenatge a la literatura i al cinema, però l’autora suggereix que es llegeixi de manera crítica. “Cal llegir atentament, desconfiant una mica. No tots els textos ni pel·lícules demanen un lector o un espectador crític, però hi ha moltes obres que ho agraeixen: si alguna cosa et grinyola, et crida l’atenció, et desconcerta, primer sospita de tu, però després del que estàs llegint”, alerta. El mite, segons Julibert, ha perdut força en el cinema i la literatura, però la misogínia perdura: "Produirà nous monstres femenins”, avisa.  

Cargando
No hay anuncios