Torna l’èpica d’Homer en català

La Ilíada que acaba de publicar Adesiara, una de les joves editorials que ha apostat de forma persistent per noves traduccions de clàssics grecs i llatins -Hesíode, Llucià de Samòsata, Eurípides, Sal·lusti, Plaute, Ovidi i un llarg etcètera-és especial per molts motius.

El primer, perquè torna a les llibreries “una pedra miliar de la cultura occidental”, en paraules de Jaume Pòrtulas, catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona. El segon, perquè la traducció és de Montserrat Ros, que durant anys “va destinar tots els esforços -no sempre prou recompensats- a la Fundació Bernat Metge”, segons recorda l’editor Jordi Raventós. El tercer, perquè Ros utilitza “un català noucentista en la seva millor versió”, afegeix Pòrtulas. El quart, pels dos estudis introductoris: el de Jaume Pòrtulas, que ressegueix les traduccions d’Homer en català, des de les dues versions de Carles Riba de l’ Odissea i les dues de la Ilíada de Manuel Balasch fins als Himnes homèrics de Joan Maragall i Pere Bosch Gimpera -entre d’altres-; i el del catedràtic emèrit Francesc J. Cuartero, que ofereix en quaranta pàgines una síntesi rigorosa i assequible del procés compositiu i de transmissió del poema èpic i dels interrogants al voltant d’Homer. El cinquè motiu que singularitza el volum és l’índex de noms propis -de persones i llocs- i les notes elaborades per Joan Alberich, fins ara últim traductor del poema al català (la seva versió va aparèixer a La Magrana el 1996).

En sisè i últim lloc, aquesta Ilíadaés especial perquè homenatja Montserrat Ros, que va morir el 6 de febrer del 2018, als 74 anys, a causa d’una malaltia fulminant, després de dedicar més d’una dècada de feina al projecte. Per això la coberta del llibre és un fragment del fris de l’escultor danès Thorvaldsen on es veu Príam, rei de Troia, suplicant a Aquil·leu que li torni el cos del seu fill Hèctor, que ha estat derrotat per l’heroi dels aqueus. Era el fragment preferit de la traductora.

Conservar el to poètic original

“En una de les últimes trucades que la Montserrat em va fer, em va dir que quan acabés de revisar el darrer cant del llibre es moriria, i per desgràcia va acabar sent així”, recorda Jordi Raventós. La nova Ilíada neix de la voluntat de Ros de “refer de dalt a baix” els dotze primers cants de l’obra, publicats en tres volums a la Fundació Bernat Metge entre el 2005 i el 2009, i de “traduir els dotze cants restants de la magna epopeia”, amb la intenció de traslladar “de la mateixa manera els epítets i les frases formulàries de què està farcit el text homèric” i donant “a la prosa de la seva traducció un to marcadament poètic, ja que s’hi pot resseguir amb facilitat la cadència dels hexàmetres de l’original”.

Al seu text, el professor Cuartero explica que la Ilíada “narra un episodi de l’expedició [...] sota les ordres d’Agamèmnon, rei de Micenes, contra Troia, una pròspera ciutat del nord-oest de la península d’Anatòlia”. En el bàndol aqueu trobem herois com Aiant, Odisseu -protagonista de l’ Odissea -, Pàtrocle i Aquil·leu. La facció troiana està representada pel rei Príam, Paris -que ha raptat Hèlena- i el seu germà Hèctor, comandant de les tropes troianes. “Tot i que és un poema amb tants combats, no el podem considerar bel·licista -diu Joan Alberich-. De fet, acaba amb enterraments en els dos bàndols, mostrant els estralls de la guerra”. Alberich promet que “la modernitat” del poema continua sent del tot vigent per als lectors contemporanis.

“He dedicat gran part de la meva vida professional a estudiar el context de la producció d’obres com la Ilíada o la Odissea ”, assegura Jaume Pòrtulas abans de recordar que en el cas d’aquests dos textos grecs, a diferència de grans obres molt més recents com el Faust de Goethe i la Recerca de Marcel Proustno hi ha testimonis directes sobre la seva creació. “La Ilíada va ser composta als voltants del segle VIII a.C., i encara que es van recuperar papirs amb alguns fragments del text dels abocadors de les ciutats d’Egipte, els primers manuscrits que tenim amb l’obra sencera són medievals”, explica Pòrtulas. Al text introductori del volum, Francesc J. Cuartero escriu que a partir del segle XIV el “nombre de manuscrits homèrics és elevat, més que per a qualsevol autor grec antic, només superat pels textos bíblics: [Thomas W.] Allen llistà 189 còdexs, als quals se n’afegeix un que Van Thiel va utilitzar per primera vegada”. L’editio princeps d’Homer va ser publicada a Florència el 1488 per Demetri Calcocòndilas.

A l’hora de parlar d’Homer, el “poeta primigeni” a qui s’atribueix el text, Pòrtulas planteja més preguntes que respostes. “No sabem si va existir o no. Se li atribueixen 12 ciutats de naixença, i en època tardana la xifra puja fins a 25. Tampoc ens posem d’acord sobre el segle de naixença, si és el VIII o VII a.C. Les primeres notícies que atribueixen el poema a Homer són del segle IV a.C., és a dir quatre segles després de la hipotètica mort de l’autor”. Així com ara llegim la Ilíada “com un gran poema”, per als contemporanis que, generació rere generació, van sentir com els rapsodes declamaven algun dels cants de l’epopeia era més aviat “una forma educativa de fixar la identitat del poble grec molt abans que es fixessin les identitats nacionals tal com les coneixem ara”.