El 2019 va aparèixer a Debate el primer volum dels dietaris de Candel, El gran dolor del mundo, que arrencava el 1944, amb la mort de la mare, i es tancava a finals del 1975, amb el traspàs de Franco. “Queden la meitat de llibretes, aproximadament, que cobreixen el període que va des del 1975 fins al 2004”, explica Maria Candel. Aquest és un projecte que la filla voldria que es pogués publicar aviat. Però no és l’únic. “La correspondència continua inèdita –avança–. És interessant no només pel contacte amb autors de l’època, sinó també pels missatges que rebia de presos, soldats i gent de barri amb problemes grossos”. Hi ha, també, un projecte de novel·la, Piquete de ejecución, sobre “els afusellaments durant la Guerra Civil”, que es “podria reconstruir”.
Pressió perquè el pis de Francesc Candel es converteixi en casa-museu
La família no pot seguir mantenint l’espai on l’autor va escriure ‘Els altres catalans’ i demana suport
BarcelonaVisitar el pis on va viure i escriure Francesc Candel és una experiència emocionant. Els fills l'han conservat fins ara tal com era a la dècada dels 60, quan la família hi va residir, abans de traslladar-se a un altre pis, al mateix barri barceloní de la Marina. "Hi va pujar a treballar sempre, aquí, fins que la salut l'hi va permetre", recorda Maria Candel, la seva filla gran i marmessora del llegat de l'autor d'Els altres catalans. "Va ser aquí mateix, en aquest despatx, on justament va escriure aquest llibre", continua. Al damunt de la taula hi ha la màquina d'escriure que Candel va fer servir durant molt de temps, i al darrere, en un petit armari, diverses prestatgeries amb les primeres edicions de la cinquantena llarga de títols que l'autor va publicar al llarg d'una trajectòria que va començar el 1956 amb Hay una juventud que aguarda. L'espai aconsegueix transmetre l'atmosfera d'una època desapareguda, durant la qual Candel es va consolidar gràcies al supervendes i influent Els altres catalans, un assaig que per primera vegada parlava del xoc lingüístic i social que van suposar les diverses onades migratòries a Catalunya, abans i durant el franquisme, i en defensava la integració com l'única sortida possible per sortir de la marginació en què vivien fins llavors. El missatge aglutinador de l'escriptor continua sent vigent i referent.
"La voluntat de la família és que el pis acabi convertit en una casa-museu. L'hem mantingut fins ara, però no podem continuar així –diu la filla–. Ara mateix estem tenint converses amb diverses institucions per intentar que el projecte tiri endavant. L'únic que demanem és que, si l'acord prospera, el pis es pugui mantenir igual, i que s'hi puguin fer visites guiades". Hi ha diversos motius que fan especialment interessant la conservació de l'immoble, segons Maria Candel: "Barcelona no té gaires cases d'escriptors, i encara menys del perfil del pare. Aquest és un pis humil, conservat igual que quan ell vivia, i que es troba al mateix entorn que apareix a les seves novel·les, contes i llibres de memòries". "[La casa-museu] Seria un gran colofó per al barri –continua–. S'afegiria a la Fundació Paco Candel i a la biblioteca i al certamen literari que porten el seu nom".
La gran veu de la immigració
La família ha parlat amb l'Ajuntament de Barcelona i el departament de Cultura de la Generalitat, i està pendent de reunir-se amb l'Oficina Unesco de Barcelona Ciutat de la Literatura, amb seu a l'Institut de Cultura. "És un espai amb valor patrimonial: mantenir-lo és una responsabilitat cívica i social, i per a nosaltres, els fills, també és una obligació moral", continua Maria Candel.
Nascut a Cases Altes, al País Valencià, el 1925, Francesc Candel va emigrar amb la família a Barcelona quan tenia 2 anys. Després d'una estada breu a les barraques de Montjuïc, Candel es va instal·lar al barri de la Marina. Hi va viure, en diversos domicilis, durant la resta de la seva vida. "Paco Candel és la gran veu de la immigració –diu la filla–. A través de les seves novel·les va donar vida a una sèrie d'espais i de personatges que, si no hagués sigut per ell, haurien quedat fora de la literatura".
Catalogar l'arxiu del pare
"El pare ha sigut el millor que m'ha passat a la vida –assegura Maria Candel–. Jo vaig ser una nena de barri, però tenia un pare que enriquia aquesta dimensió: era un gran lector, tenia una sensibilitat impressionant, sempre explicava històries, feia manualitats... i resulta que el paisatge real on vivíem va acabar formant part de la seva obra". Quan Francesc Candel va morir, el 2007, la seva filla va dedicar uns anys a endreçar i catalogar tota la producció escrita del pare. "Necessitava fer-ho jo –admet–. Era una manera de continuar en contacte amb ell". Els centenars de carpetes amb els materials són a l'habitació del costat del despatx. "En funció de com acabin les converses i del que pugui passar amb el pis, anirà a un lloc o un altre: encara no està decidit", explica.
Francesc Candel va arribar al pis amb la dona i els dos fills el 1962. L'immoble, un habitatge de protecció a la Zona Franca, compta amb una petita sala d'estar –on ara hi ha bona part de la biblioteca de l'autor–, tres habitacions, la cuina i el lavabo. Al passadís encara hi ha el telèfon de paret, un dels primers que es van instal·lar al barri. "Recordo que venia molta gent a trucar a casa nostra –explica Maria Candel–. Si tanco els ulls encara puc veure el pare dient a un amic gallec que no calia que cridés tant, quan parlava per telèfon. El sentirien igual!" A la mateixa habitació on ara hi ha la producció literària de Candel ben classificada s'hi troben centenars de llibres dedicats i "obra gràfica d'amics com Cesc i retrats de Joan Martí". També els esbossos que feia a l'Escola Massana. "La seva vocació inicial havia sigut el dibuix, no l'escriptura", reconeix la filla.