El ‘poema’ Joan Brossa fa 100 anys

BarcelonaJoan Brossa considerava la poesia -i, per extensió, la creació-“una aventura oberta”. Cada poema era una petita o gran investigació que es proposava resoldre a través d’un text, visualment o a través d’una proposta escènica. Un cop se’n sortia, passava a la següent. Així va treballar durant més de cinc dècades d’una productivitat excepcional, que va arrencar amb La bola i l’escarabat el 1941, i es va tancar amb Sumari astral, publicat poc després de la seva mort, el 1999.

“Un poeta és un mag i un mag ha de ser un poeta perquè funcioni. La capacitat de sorpresa em sembla fonamental”, explicava el 1988 en una entrevista amb l’artista Pepe Espaliú. Els trucs de Brossa li permetien fer que una pistola disparés un poema, que la “roda espanyola” fos quadrada -simbolitzant l’immobilisme del país- o que un exèrcit de paneroles acabés ocupant les parets sagrades d’un museu. Brossa és un autor subversiu de cap a peus, un creador de primer nivell, dins i fora dels llibres, a dalt i a baix de l’escenari: potser, al capdavall, més que un poeta, l’autor ha estat un poema. El dia del seu centenari, els seus versos, escrits o visuals, continuen creixent, diversos i inaferrables.

“La intel·ligència de Brossa era extraordinària -explica Manuel Guerrero, assagista, traductor i comissari de l’any dedicat a commemorar el centenari de l’autor-. Tenia una curiositat infinita per les coses, fossin complexes o senzilles. I mai no treballava només des d’un sol registre. Recordo que una vegada vam anar a la Filmoteca a veure El mirall, d’Andrei Tarkovski, i poc després va escriure’n una sextina. Al mateix temps que la feia exposava obres visuals en galeries com la Taché i la Joan Prats”.

Poesia a tres bandes

Parlar “a partir del silenci”: calendari de publicacions

“Brossa va ser un autor prolífic, va deixar uns 70 poemaris que ocuparien dos volums d’unes 800 pàgines cadascun”, diu Glòria Bordons, una de les grans estudioses de l’autor: hi va dedicar la tesina i la tesi, n’ha publicat antologies indispensables, com ara A partir del silenci (Galàxia Gutenberg, 2000), n’ha comissariat exposicions, n’ha rescatat inèdits -entre els quals hi ha El dia a dia (Edicions 62, 2007) i el díptic Gual permanent / Mapa de lluites (Rata, 2017)- i forma part de l’equip directiu de la Fundació Brossa, que des del 1999 treballa per divulgar el llegat de l’autor. “El primer dels volums de l’obra poètica completa estava preparat i havia de sortir a Edicions 62, però finalment es van fer enrere -explica-. Aquesta setmana m’he reunit amb Ester Pujol, d’Enciclopèdia Catalana, i em va dir que la intenció seria reprendre el projecte. La decisió, però, encara no és ferma”.

En paral·lel, el projecte de publicació de la poesia escènica, que va començar el 2012 amb Al voltant de Dau al Set, ja compta amb quinze volums. Aquest 2019 han de sortir els set que falten. “Brossa deia: «L’actor ha d’enraonar a partir del silenci»”. Ni el públic ni els actors estan acostumats a un teatre com el seu, que parteix de textos que són poesia -sintetitza Bordons-. La representació és complicada, sobretot les obres llargues”. “També aquest 2019, a l’abril, apareixerà tota l’obra visual de Brossa catalogada -explica Manuel Guerrero-. Se n’ha ocupat la Fundación Azcona”. Entre les noves publicacions destacades sobre Brossa hi ha dos assajos: Brossa, escarnidor i burleta, d’Arnau Puig, que Comanegra publicarà al març, i Joan Brossa: ara i aquí, de Carles Rabassa, a Angle, al setembre.

Els orígens de l’autor

Algol i Dau al Set, primeres avantguardes de la postguerra

“Un home esternuda. / Passa un cotxe. / Un botiguer tira la porta de ferro avall. / Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua. / Me’n vaig a dormir. / Això és tot”. Un home esternuda és un dels poemes més representatius d’Em va fer Joan Brossa, publicat per Cobalto el 1951, en què l’autor dissecciona la realitat més grisa de la postguerra barcelonina fent possible, en paraules de Pere Gimferrer, “la superació del cercle viciós que feia de l’avantguardisme i el realisme dues tendències irreconciliables”.

Nascut el 19 de gener del 1919 a Barcelona, Brossa tenia llavors 32 anys. Havia entrat en contacte amb el món de l’art a través de J.V. Foix i Joan Miró, i a mitjans de la dècada dels 40 havia format part del grup Algol -acompanyat d’Arnau Puig, Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats-, precedent de Dau al Set. Són d’aquest període els Sonets de Caruixa (1949), en què escrivia: “El vent lluita per ésser flor, la flor / per ésser papalló, el papalló / per ésser peix, el peix per ésser jo, / jo, l’Arrel de la Creació”. Molts anys després, Tàpies explicava a Pedro G. Romero, tal com recorda al catàleg de Poesia Brossa, exposició que va comissariar juntament amb Teresa Grandas el 2017Teresa Grandas el 2017, que encara el sorprenia “la intel·ligència de Brossa”. “Des d’allà baix -deia l’artista, apel·lant als orígens humils de l’autor- va emergir i ens va parlar a la cara, amb el seu tuteig descarat i la seva mania pels ous i la truita. Un poeta del poble, sí, de les classes populars. És el poeta més radical que ha donat la llengua catalana”.

Un home cordial

Els enemics del poble són els “militars, capellans i banquers”

“Va ser a partir d’una exposició sobre Dau al Set, l’any 1952, que vaig conèixer en Joan”, explica Josep Maria Mestres Quadreny. En aquells moments, el que acabaria sent un dels exponents més significatius de la música contemporània del país tot just acabava els estudis de química a la Universitat de Barcelona. “Ja havia deixat els estudis musicals perquè un dia que em coincidien un examen de química i un altre de música el director del conservatori m’havia dit que no es podien estudiar dues carreres a la vegada si una d’elles era música -recorda ara, des de casa seva, a l’estudi on té la biblioteca musical-. D’aquella exposició de Dau al Set em va cridar l’atenció l’única obra que hi havia de Brossa. Durant el franquisme, l’únic que veies eren bodegons, senyores sempre vestides, paisatges i marines: el que feia Brossa era molt diferent. Un dia, xerrant amb en Joan Ponç, em va recomanar que l’anés a veure”.

Brossa tenia llavors un estudi al carrer Alfons XII, a prop de la plaça Molina. “Era un home d’una gran cordialitat -diu Mestres Quadreny-. A la primera trobada vaig reconèixer que no coneixia gaire poesia, perquè al batxillerat m’havien engiponat una pila d’autors castellans que no m’agradaven. Mai no m’havien parlat de Lorca, això m’indignava. Brossa em va dir que el poeta català més gran era Verdaguer, encara que el fet que fos capellà no li permetia enlairar-se. Brossa deia que els grans enemics del poble eren els militars, els capellans i els banquers”.

A Pim-Pam-Pum, recollida al volum Poesia escènica 1966-1978 (Edicions 62, 1983), Brossa hi fa aparèixer un matrimoni burgès -objecte de les seves burles-, una stripper que fa el número habitual i “un militar immòbil amb el pit ple de creus i medalles i amb la mà esquerra recolzada al sabre”: les condecoracions li van caient una per una fins que s’abaixa el teló. “Brossa deia que les coses més importants s’aprenen però no s’ensenyen”, diu Mestres Quadreny. Gràcies a Brossa i Miró, el compositor va adonar-se que “l’expressió artística en llibertat” era fonamental. Des de l’òpera de cambra El ganxo (1959), els dos artistes van col·laborar en una vintena de projectes, entre els quals hi ha l’obra de teatre musical Satana (1960), el ballet Roba i ossos (1961), la Suite bufa (1966), “que es va estrenar amb un gran èxit al festival Sigma de Bordeus: el públic demanava un bis complet, però era impossible fer-lo” -recorda Mestres Quadreny-, i l’òpera en tres actes Cap de mirar (1991). “La nostra intenció era capgirar l’òpera tradicional -explica-. Encara no s’ha estrenat mai, i ara mateix el Liceu té una proposta que ha de decidir si tira endavant o no”.

Cinema i teatre

Lucidesa, contundència i “idees ingràvides com el plàncton”

“Brossa era un bon cinèfil, però no sabia com funcionaven les càmeres. Carles Santos era compositor, però tocava sense partitura. Jo era el cineasta, però que no explicava arguments a les pel·lícules”. Pere Portabella explica, des del seu despatx de la rambla Catalunya -on encara treballa cada dia, a punt de fer 90 anys-, la relació artística amb Brossa, que va arrencar a finals dels 60, amb No compteu amb els dits (1967), i va continuar amb tres projectes més, Nocturn 29 (1968), Umbracle (1970) i Vampir cuadecuc (1971). “A principis d’aquella dècada va començar la meva impugnació dels codis existents produint Viridiana, de Luis Buñuel [1961], que va guanyar la Palma d’Or de Canes i va ser una autèntica commoció -diu-. Se’ns va titllar d’anticlericals i infames”. La proximitat de Portabella amb els moviments d’avantguarda el va portar fins a Brossa. “Treballàvem a partir d’idees, mai des d’un guió -reconeix-. Les idees són ingràvides com el plàncton, es belluguen suaument a través d’unes formes no explícites”.

Portabella recorda que “la lucidesa i la contundència de Brossa a l’hora d’emetre les seves opinions eren espectaculars i a la vegada temibles”. I afegeix: “La implicació personal i la seva subjectivitat sense cap mena de pudor li atorgaven autoritat i força”.

La revolta brossiana

“Ser home és, es vulgui i no, viure sota el domini de la política”

Brossa ha estat un autor tan influent com discutit en la seva generació. Quina empremta ha deixat en escriptors més joves? Jordi Coca va ser dels primers que s’hi van apropar, quan tenia 20 anys. Era el 1967. “El primer que en vaig llegir va ser Em va fer Joan Brossa, i no vaig entendre gran cosa, però gràcies al pròleg de João Cabral de Melo vaig adonar-me que l’avantguarda es podia relacionar amb actituds d’esquerres”, explica. La descoberta de Brossa va significar “entrar en un territori totalment nou”, que va detallar al primer assaig que es va escriure sobre el poeta, Joan Brossa o el pedestal són les sabates (Pòrtic, 1971). “Ensiola el reedita aquesta primavera, en el format que va aparèixer el 1992, on hi havia dues entrevistes inèdites”, avança Coca, que també ha afegit un nou pròleg. “Tot i que em va canviar la vida coneixe’l, mai no he tingut la temptació de seguir el seu camí -admet-: jo soc novel·lista, i ell sempre m’ho retreia, encara que ho fes amb sentit de l’humor”.

També el poeta Eduard Escoffet, encarregat de comissariar una de les exposicions de l’Any Brossa, defensa el valor de l’autor. “És un dels grans poetes experimentals del segle XX -diu-. Ha estat important en la historiografia però també ha estat popular. El preu que n’hem hagut de pagar és el d’una simplificació de la seva obra. Brossa és un autor ric en imatges, no és només un joc, un enginy o una befa. Tampoc l’hem d’aïllar del context internacional: s’inscriu en una avantguarda poètica que a partir de la Segona Guerra Mundial va transformar els formats”. Escoffet el col·loca al costat d’autors com Bob Cobbing, Ian Hamilton Finlay i Felipe Boso. “La revolta que representa la poesia de Brossa en la societat i en l’àmbit literari s’ha descafeïnat, i cal no oblidar-la”, afegeix. Coca coincideix en aquesta afirmació, i Pere Portabella la comparteix amb matisos: “Ni Brossa ni jo vam militar mai en cap partit polític, però jo estava ficat en l’Assemblea de Catalunya, vaig ser detingut i vaig ser diputat al Parlament i senador a Madrid. L’actitud crítica de Brossa existia: anava en contra de la dictadura i els totalitarismes, però ho feia des de la seva obra”.

El mateix Brossa reflexionava sobre el seu compromís el 1988: “Ser home és, es vulgui o no, viure sota el domini de la política. Les circumstàncies en què em va tocar viure van ser de les més dures que es puguin donar. La meva lluita es lliurava en dos fronts: en el polític, pel fet d’escriure en català, la meva llengua materna, i en l’estètic, per la naturalesa experimental del meu treball”. Vint anys després de la seva mort, alguns dels seus poemes tenen encara una gran vigència, com és el cas d’ Askatasuna : “La gent no s’adona del poder que té: / amb una vaga general d’una setmana / n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, / paralitzar l’Estat i demostrar que / les lleis que imposen no són necessàries”.

Tot un any per redescobrir i redefinir el llegat del poeta

Un inici ple d’“imaginació poètica”

Ahir el comissari de l’Any Brossa, Manuel Guerrero, va recordar que la commemoració -que la Generalitat aprovarà dimarts al Consell Executiu- no compta encara amb un pressupost, cosa que obliga els organitzadors a treballar des de la “imaginació poètica”. Potser per aquest motiu el tret de sortida de l’efemèride és una lectura pública avui a les 17 h a la Fundació Joan Brossa, on es llegiran un centenar de poemes de l’autor repassant la seva fructífera trajectòria.

Tres exposicions

Al maig, la nova seu de la Fundació inaugurarà l’exposició 'Joan Brossa i la poesia experimental', comissariada per Eduard Escoffet. “L’objectiu és posar Brossa en relació amb el context internacional -diu Escoffet-. Vull que s’hi pugui veure molta poesia visual, feta entre el 1946 i el 1980, aproximadament. Serà una mostra laberíntica”. Dues exposicions que itineraran per diverses localitats catalanes són 'A escena. Personatges brossians' i 'Joan Brossa. Escolteu aquest silenci', comissariades per Judith Barnés i Glòria Bordons.

Segon simposi universitari i un cicle de diàlegs

'Els arbres varien segons el terreny' és el títol del Segon Simposi Internacional Joan Brossa, que organitza el grup Poció. Poesia i Educacióde la Universitat de Barcelona. Se celebrarà els dies 7 i 8 de novembre. En la programació destaca també el cicle de diàlegs 'Ens va fer Joan Brossa', que des de la Fundació presentarà converses entre Arnau Puig i Jordi Marrugat (25 de febrer), Glòria Bordons i Josep Pedrals (8 d’abril), Vicenç Altaió i Eduard Escoffet (10 de juny) i Pilar Parcerisas i Teresa Grandas (28 d’octubre), entre d’altres.

Un nou festival

El 13 de setembre s’inaugurarà el festival Poesia i Art en Acció, una proposta coordinada per Maria Canelles que durarà fins al mes de desembre i es farà a la Fundació Joan Brossa. Amb la intenció d’internacionalitzar la poesia visual i objectual de l’autor,l’exposició Poesia Brossa, que es va poder veure al MACBA el 2017, viatjarà a diverses ciutats de l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud. També s’estrenarà Brossa, un nou documental sobre el poeta, dirigit per Sergi Guix i Eduard Miguel i amb música original de Cabo San Roque.

Brossa en escena

Entre les propostes teatrals sobre l’autor hi ha programades tres lectures dramatitzades de 'La sorra i l’acadèmia', 'La jugada' i 'El rellotger'. També hi ha prevista la producció de l’espectacle 'Laberint striptease', amb dramatúrgia de Marc Rosich i direcció de Roberto G. Alonso. L’escriptor Lluís-Anton Baulenas s’ha encarregat de fer una dramatúrgia a partir de poemes de revolta de Brossa, amb Mònica Van Campen i Oriol Tramvia: 'Brossa enrabiat', que es podrà veure del 7 al 17 de març a l’Escenari Brossa.