Una veu íntima, política i necessària

BarcelonaMaria-Mercè Marçal va entrar per la porta gran a la poesia catalana dels anys 70. Va ser el 1976, quan Cau de llunes va merèixer el premi Carles Riba. El seu primer poema, Divisa, és encara un dels fars del feminisme, l’esquerra i el sobiranisme català: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Aquest va ser el punt de partida d’una de les obres literàries en català més importants de la segona meitat del segleXX, que va donar poemaris com Bruixa de dol (Llibres del Mall, 1979), Sal oberta (1982), La germana, l’estrangera (1985) i Desglaç (Edicions 62, 1988), i la novel·la La passió segons Renée Vivien (Columna, 1994).

“La Maria-Mercè va ser una dona d’unes grans conviccions i d’una enorme coherència interna. Estava convençuda que la realitat es pot transformar a través de les paraules. La seva gran força va ser que allò que defensava en veu alta en una reunió ho portava a la pràctica a la vida quotidiana”, explica Lluïsa Julià, autora de la biografia de referència de l’escriptora, Maria-Mercè Marçal. Una vida (Galàxia Gutenberg, 2017).

Nascuda el 1952, Marçal va viure els anys d’infantesa a Ivars d’Urgell, i després d’estudiar el batxillerat a Lleida es va traslladar a Barcelona el1969, on es va llicenciar en filologia clàssica. Casada amb el poeta i editor Ramon Pinyol Balasch des del 1972, va formar part de la creació d’una editorial emblemàtica durant la dècada dels 70 i els 80, Llibres del Mall. “Quan hi vaig entrar a treballar component textos, el primer poemari que vaig treballar va ser Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol -comenta l’actual editor de Galàxia Gutenberg, Joan Tarrida, vinculat al Mall entre el 1978 i el 1987-. Uns mesos més tard em vaig ocupar de Bruixa de dol, de la Maria-Mercè. Em va impressionar molt. Era una poeta tímida i delicada, però també poderosa”. Marçal va obrir amb Bruixa de dol la seva gran dècada com a poeta: “Van ser anys d’una intensitat molt gran, on va assumir l’homosexualitat a Terra de mai [1982], va parlar del dolor a Sal oberta [1982] i va tractar a fons la maternitat a La germana, l’estrangera [1984]”, afegeix l’editor.

Una vida nòmada

Lluïsa Julià, a la biografia de Marçal, defineix la vida de l’autora com a “nòmada” perquè va passar per diverses etapes molt marcades. El 1976, el mateix any que va guanyar el Carles Riba, es va separar de Ramon Pinyol i es va afiliar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), formació independentista d’orientació comunista. “Recordo el 23 de febrer del 1981, el dia del cop d’Estat de Tejero, la Maria-Mercè i en Ramon dubtaven sobre si calia marxar a França o no, i van decidir quedar-se aquella nit a Barcelona, i que l’endemà ja decidirien què fer”, diu Tarrida. Per sort, la resolució del cop d’Estat poques hores després no els va obligar a marxar.

Un any abans, Maria-Mercè Marçal havia donat a llum la seva única filla, Heura, que des del 2007 ha impulsat i presidit la fundació dedicada a l’autora juntament amb Fina Birulés, professora de filosofia de la Universitat de Barcelona i parella de Marçal des del 1984. “Quan llegeixo Marçal hi veig la reivindicació d’una veu de dona molt lliure -diu M. Àngels Cabré, autora d’assajos com A contracorriente (Elba, 2015), on reivindica diverses autores del segle XX-. En els seus poemes la identitat sexual i el desig d’estimar lliurement són molt importants. Marçal va viure el Maig del 68 i es va alliberar, és la primera que va fer bandera d’aquest sentiment. Va ser la pionera del feminisme en poesia a Catalunya i Espanya”. Cabré considera que “el pensament d’esquerres de Marçal, per molt radical que fos, va acabar sent assumit: el que incomoda de debò és el seu lesbianisme”. El sistema literari de l’època podia arribar a acceptar una autora com Montserrat Roig -tot i que, com recorda Cabré, “es queixava que li miraven més les cames que l’obra”-, però costava més que assumissin el desig explícit que batega en poemes del cicle Terra de mai : “El teu sexe i el meu són dues boques. / No sents quin bes de rou sota la molsa!”

El dietari del dolor

“En la seva poesia hi ha dues etapes molt clares -diu Lluïsa Julià-. La primera arriba fins a Sal oberta, és més vital i té un contacte explícit amb la poesia popular: va ser un gran èxit entre el feminisme. La segona inclou La germana, l’estrangera, Desglaç i els poemes que es van publicar a títol pòstum a Raó del cos [2000]: és una literatura més intel·lectualitzada i lèsbica, la part més important i, sorprenentment, la que ha interessat menys”. L’escriptora Josefa Contijoch va publicar el 2016 La passió segons Maria-Mercè Marçal. Dietari d’una amistat (Lleonard Muntaner). “Ens vam fer molt amigues arran de l’impuls del Comitè d’Escriptores del PEN, del qual formàvem part amb Montserrat Abelló, Neus Aguado, Mercè Ibarz i Lluïsa Julià -diu-. Vam treballar a tota pastilla muntant una pila d’actes. Dinàvem un cop a la setmana a La Taverneta, al costat de l’Ateneu. Parlàvem de cinema i de música. Ho vam seguir fent quan ella ja estava malalta, a partir del 1996. Sempre que ens vèiem escrivia el que ens havíem dit, i aquesta ha sigut la base del dietari, que no em vaig veure amb cor de mirar fins a molts anys després que ella morís”. Contijoch recorda “la generositat” del caràcter de Marçal: “Era molt carinyosa amb qui s’estimava. També tenia una intel·ligència enorme. I era una lectora voraç”.

Caterina Riba, professora a la Universitat de Vic, ha estudiat a fons el reflex de les lectures en l’obra de Marçal. El seu interès ha donat lloc a llibres com L’escriptura perdurable (Eumo, 2014) i Cos endins (Curbet, 2015). “La intertextualitat és programàtica -admet-. La Bíblia, per exemple, hi és molt present, perquè en molts poemes hi ha un estira-i-arronsa en què ella intenta conciliar la condició femenina amb l’espiritualitat. També són importants Sylvia Plath, Clementina Arderiu, Safo i les dues poetes russes que va traduir amb l’escriptora Monika Zgustova, Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva”. Les versions d’Akhmàtova i Tsvetàieva van aparèixer a principis de la dècada dels 90. “D’elles dues es va sentir més identificada amb Tsvetàieva -diu Zgustova-. Com ella, no buscava la transgressió per la transgressió; eren autores que se sentien lliures de fer el que volien, i si això no agradava al gruix de la societat no els impedia seguir endavant”. Zgustova destaca “la qualitat avantguardista” de la poesia de Marçal. També “la valentia a l’hora de revelar la intimitat”. “Va trencar amb la societat burgesa del moment des del feminisme i les esquerres”, afegeix.

L’herència d’una gran autora

L’última edició de la poesia completa de Maria-Mercè Marçal, Llengua abolida, va ser publicada el 2017 a LaButxaca. “A la dècada dels 80, mentre jo anava llegint els llibres de la Maria-Mercè Marçal a mesura que sortien, em va sorprendre no només la diferència formal entre uns i altres, sinó com canviava la persona que hi havia rere els poemes -diu Jordi Cornudella, responsable de l’edició del volum-. La potència de la imatgeria de Marçal és enorme. Tenia una capacitat una mica foixiana de trobar sonoritats rotundes i solucions convincents. Rellegint-la sis o set vegades per preparar aquesta edició de Llengua abolida em vaig adonar d’un aspecte que potser és marginal, però que em va cridar l’atenció: una part de la feina que va fer Marçal va ser enllaçar amb una tradició que havia quedat interrompuda i que podríem definir com a neobarroca. Alguns dels seus poemes reprenen autors com Alberti, Lorca i Rosselló-Pòrcel tant en les construccions com en l’aproximació a la cançó popular”. Cornudella considera que Marçal és “la gran veu de la poesia catalana actual”, i considera que ha deixat petja en l’obra de Maria Cabrera i Callís, Mireia Calafell i Maria Sevilla.

Sevilla, autora de Kalàixnikov (Món de Llibres, 2017) prepara la lectura crítica de La passió segons Renée Vivien, l’única novel·la de Marçal. “Va obrir les portes no només a les futures generacions de dones poetes, sinó que ho va fer amb un discurs transfeminista -diu-. La seva obra és un trajecte cap a la indefinició i la inconcreció. Construeix tota una novel·la sobre una poeta que no apareix mai!” Entre els projectes pendents sobre Marçal hi ha la reedició -potser amb algun inèdit- de la seva obra assagística, Sota el signe del drac (Proa, 2004), i la traducció de la poesia completa al castellà.

L'obra i les seves lectures

'Llengua abolida'

La Butxaca, 2017

Aparegut per primer cop el 1989, el volum Llengua abolida recull els sis llibres que Maria-Mercè Marçal va publicar entre el 1973 i el 1988. La nova edició inclou també el recull pòstum Raó del cos (2000).

'El senyal de la pèrdua'

Empúries, 2014

El 1996, poc després que li detectessin el càncer que havia d’acabar amb la seva vida dos anys després, Marçal va escriure un dietari centrat en l’experiència de la malaltia. El volum inclou també la correspondència amb Jean-Paul Goujon, biògraf de Renée Vivien.

'L’escriptura perdurable'

Caterina Riba (Eumo, 2014)

La professora de la Universitat de Vic va dedicar la tesi doctoral a investigar “la intertextualitat en l’obra de Marçal”. En va treure dos assajos, L’escriptura perdurable (2014) i Cos endins (Curbet, 2015).

'La passió segons Renée Vivien'

La Butxaca, 2008

L’única novel·la de Marçal va guanyar el Carlemany el 1994. És l’ambiciós -i reeixit- intent de recrear la vida i obra d’una poeta establerta a París a principis del segle XX a partir de la investigació d’una guionista als anys 80.

'Maria-Mercè Marçal. Una vida'

Lluïsa Julià (G. Gutenberg, 2017)

Després d’anys de recerca -amb més d’un centenar d’entrevistes-, Lluïsa Julià va publicar la biografia sobre la “vida nòmada” d’una autora d’“obra política” i d’“una gran coherència interna”.

'Cos i compromís'

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008

L’editora Laia Climent va reflexionar en aquest assaig “sobre la força de la corporalitat en els versos de Marçal”. Més endavant va publicar Veus entre onades (3i4, 2013), on parlen una desena de persones que van conèixer l’autora (Ramon Pinyol, Maria Conca) o que n’han estudiat l’obra (Vicent Alonso, Anna Montero, Cinta Massip).