Quan la Gran Guerra va sotragar Josep Pla

La Gran Guerra es va viure amb autèntica passió a Catalunya. Va sacsejar la vida política, cultural, econòmica, periodística i social. Va canviar el nomenclàtor de pobles i ciutats i, amb l’armistici, van sorgir mites com el dels 12.000 voluntaris catalans. Ser neutral no era fàcil, i la guerra va enriquir a uns quants (sobretot del sector tèxtil, que no donava l’abast), però va empobrir d’altres. Quan va esclatar el conflicte bèl·lic, Pla tan sols tenia 17 anys, però aquell esdeveniment el va impressionar tant que 50 anys després continuava preguntant-se, en un article a la revista Destino, per les causes del conflicte. L’escriptor va esmentar poc la Primera Guerra Mundial a El quadern gris original, però després estaria present en gairebé tota l’obra. Mig Europa cau. Impressions de Josep Pla sobre la Gran Guerra, que es pot veure al Palau Robert fins al 31 de març, ho explica. L’exposició, que és itinerant, viatjarà després a Girona i a Santa Coloma de Farners.

“Mig Europa cau, com un edifici immens que s’esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya... El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!”, anota Pla a El quadern gris, que comença escriure l’octubre del 1918. “Són els dos mesos finals de la guerra i escriu les primeres sensacions que li provoca, té la necessitat de fer-ho -explica el filòleg i membre de la Càtedra Josep Pla Francesc Montero, que comissaria l’exposició-. En té molt viu el record, i quan reescriu el dietari, el 1966, manté aquelles primeres anotacions”.

L’edició primigènia d’ El quadern gris es va donar a conèixer a l’exposició La diabòlica mania d’escriure, que es va fer el 1997 amb motiu del centenari del naixement de l’autor. Xavier Pla, que va comissariar aquella mostra, va dirigir sis anys després una versió facsímil d’aquells textos originals de Pla que va publicar l’editorial Destino. A l’exposició del Palau Robert, Montero compara aquells primers textos amb els que van acabar formant part de l’edició del 1966: “A l’edició posterior hi ha les anotacions originals. No se’n deixa cap. Les amplia i hi afegeix un toc d’ironia, però les sensacions són les mateixes”, assegura el filòleg.

Sensacions intactes

Amb els anys Pla encara va ser més conscient de la importància de la Gran Guerra i hi va fer referència en molts textos: “No s’hi implica però en beu, aprèn i xucla tot el que passa al seu voltant”, diu Montero. Pla era francòfil, com la majoria d’intel·lectuals de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual era assidu en la seva època d’estudiant de dret -anava a les classes amb força desgana, tot s’ha de dir- a la Universitat de Barcelona. “Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina”, escriu Pla a El quadern gris.

En canvi, el pare de Pla era germanòfil. El 6 de novembre l’escriptor anota: “El meu pare, que ha cregut fins on ha estat possible que Alemanya guanyaria la guerra perquè era -segons ell- convenient per la marxa del progrés, està enormement impressionant. Però, cosa curiosa: parlem amb una perfecta calma”. Pla va ser francòfil, també des del punt de vista literari, tota la vida: “Té una tirada per la francofília i alhora és pacifista i antidolorista, va tenir sempre un gran horror per les guerres”.

L’exposició del Palau Robert mostra com Pla va viure la Gran Guerra des de Barcelona i des de casa seva, a Palafrugell. El fascinaven les nits intenses de la capital catalana: “La guerra 1914-1918 és l’origen de la prosperitat de Barcelona, de la indústria del tèxtil, del contraban. Barcelona, inundada de prostitució seriosa. La nostra prostitució és més divertida, és més com ha de ser. Aquelles senyores tan altes, tan grosses, tan indiferents”, escriu a Darrers escrits. A casa seva, la guerra va generar crisi a la indústria del suro. El 1914 el 10% dels treballadors de les fàbriques de suro havien de plegar; el 1917 la xifra ja era del 35% i es va haver d’organitzar una cuina econòmica per alimentar les famílies dels treballadors que s’havien quedat sense feina. Un dels episodis més corprenedors que descriu a Aigua de mar passa davant les costes de Begur. El desembre de 1916 un submarí alemany va provocar el naufragi del mercant italià Palermo, que duia un carregament de mil dos-cents cavalls: “Els animals nedaven xarbotant l’aigua, el cap i la crinera al vent, aixecant les potes davanteres com si haguessin de posar-se a volar, a cada instant. L’últim cavall que sortí semblà irrompre del fons mateix del mar”, escriu Pla. L’escriptor no va ser testimoni dels fets però els va donar categoria literària. La seva descripció va ser tan acurada que anys més tard, el 1954, l’empresa italiana Venturi va voler reflotar el buc del Palermo i va demanar-li ajuda.

L’experiència de la guerra també li va donar un cert escepticisme vital: “Va veure com es repetia el conflicte [la Segona Guerra Mundial], com aquella catàstrofe no havia servit de res”, diu Montero. Quan Pla viatjava per Europa als anys 20 i 30 com a periodista va prendre nota de l’ascens del feixisme i va preveure el desastre que estava a punt de passar. “Europa és un cafarnaüm en deliri. El procés de descrèdit de la Conferència de Pau és molt ràpid”, escriu a El quadern gris.